Hi ha poca gent que qüestioni El Padrino, Casablanca, Taxi Driver, El Apartamento o Blade Runner (en Bigmouth discrepa d'aquesta última; sempre hi ha l'excepció que confirma la regla). En general, culturetes del setè art i gent del carrer coincideixen a assenyalar que es tracta de pel.lícules amb mèrits diversos.Després et trobes amb cintes com Caro Diario. A tot arreu se'n parlen meravelles, així que quan t'arriba a les mans, la veus amb ganes. No li vull restar mèrits a en Nanni Moretti. La Stanza del figlio em va semblar molt meritòria. Nanni Moretti per dir-li d'alguna manera, perquè tots el que hem passat per la facultat de Periodisme de la Pompeu Fabra sabem que Nanni Moretti no existeix. En realitat és un professor d'Estructura de la Comunicació Social que pica a la taula i que té per nom Enric Saperas. Tornem a Caro Diario. Què m'he perdut? La gent la cualifica de "personal". Tant personal que el protagonista és el mateix Moretti fent de Nanni Moretti en tres històries diferents. En una va voltant per Roma en Vespa analitzant la diversa arquitectura de la ciutat. Després s'embarca amb un amic per les illes properes a Sicília buscant un lloc tranquil on treballar. I per últim, es passeja per totes les consultes dermatològiques d'Itàlia per intentar solucionar un problema de pell que acaba essent més greu del que una es pot imaginar. Això sí, tot carregat d'ironia i d'un sentit de l'humor que no comparteixo al 100%. Entre tot això hi ha moments absurds, que no sé ben bé on encaixen, però amb els que rius: una conversa delirant amb la Jennifer Beals de Flashdance; la recerca del lloc on va morir Pier Paolo Passolini; o un amic que deixa de veure la tele seguint escrupulosament els consells de ves a saber quin filòsof il.luminat i acaba enganxant-se sense remei a Bellesa i poder. En fi, un poti-poti amb moments divertits però sense sentit. Lluny de les lloances repetides que he sentit arreu.
Se m'acuden altres exemples de furor popular / intel.lectual per coses que no em fan el pes. Volver em va semblar correcta i prou. Una història costumista i anecdòtica de l'Espanya profunda. Amb Crash (no la d'en Cronenberg, sinó la que va guanyalar l'Oscar fa uns anys) vaig tenir la sensació de veure un videoclip benintencionat sobre el racisme. Doncs se li va dir la peli de l'any. Quines coses.
