Llistes i propòsits

Adéu 2008. No et trobarem a faltar. Hi ha ganes de 2009, tot i que així a primera vista també pinta complicat. Tant se val. Les coses sovint són com són, però també sovint són com un les vol veure. Tot depèn del color del cristall a través del que es mira. Així m’ho recordava l’amiga invisible d’enguany. I certament té molta raó. Així que toca fer propòsits amb la voluntat de cumplir-los, tot i que una bona part acabin quedant-se pel camí. Agafar la llibreta, un llapis, i pensar una bona estona. Ridícul? Igual sí. De tota manera, vaig a posar-m’hi. Ja tinc el primer: arribar al matí a la feina, preparar-me una tassa de cafè i, amb el primer glop, pensar en tot allò tan fantàstic que m’envolta i que tant sovint oblido. Amb aquell primer glop de cafè que tant m’agrada. Benvingut 2009. Gaudiu-lo tots.

Wallander

Milers i milers de desenganys en els darrers dies. Sobretot laborals o relacionats amb aquest món, així que intentaré posar-los allà on toca: ben abaix entre les meves prioritats. Sigui com sigui, entre maldecap i maldecap m'he topat amb una notícia cultural que m'ha animat la jornada. En Wallander arriba a la petita pantalla de la mà de la gran BBC i els seus mai prou agraïts esforços de qualitat.

Sorpresa dos: l'inspector solitari sortit dels dits del suec Henning Mankell tindrà l'aparença d'en Kenneth Branagh. Molts de vosaltres coneixeu la meva fascinació juvenil per aquest actor i director. Donat als excessos com ningú, egòlatra com només ell sap, capaç de nyaps siderals… i també d'excel.lents creacions. No sé exactament quants anys tindria, potser 14 o 15, quan una nit de cinema per La 2 vaig topar-me amb l'adapció d'Enric V signada per un tio que no arribava als 30. En aquells temps jo vivia per la literatura i el teatre i vaig quedar totalment enamorada. La nostra història va durar força temps. Els amics d'en Peter, Molt soroll per res o Hamlet em van fer passar grans estones. Despres, va venir la decepció. En Kenneth va començar a creure's Déu, i des d'aleshores no ha estat capaç de fer res de profit.

Ara torna sent en Wallander. Em fa més por que una pedregada. En Wallander és un dels personatges més ben construïts dels darrers temps. Un detectiu sol, intel.ligent, trist i profundament humà en una Suècia grisa i carregada de problemes. La imatge que tinc d'en Wallander després de la lectura apasionada i addictiva dels llibes d'en Mankell no és precisament la d'en Kenneth Branagh. Físicament hauria de ser més gran, amb menys cabell i més fosc i força més gras. Un estil Josep Maria Pou, o James Gandolfini… o fins i tot en Jordi Dauder. D'altra banda, sense haver vist cap capítol, no cometré l'error de renegar de la interpretació. Perquè si bé recentment en Branagh no ha fet gran cosa, no li puc negar actuacions fantàstiques. Si se sap contenir i donar profunditat i molts silencis al personatge, segur que el resultat és bo. Pel que he anat investigant, sembla que va de notable cap amunt. Tant de bo sigui així.

L'èxit de la sèrie d'en Wallander combina diversos elements. És capaç de dotar a un relat que podria ser merament d'intriga –es tracta bàsicament de novel.la policíaca- de tot un seguit d'aportacions que enganxen a molts que no som seguidors apassionats del gènere. La descripcio de personatges i de la realitat social i moral d'un país –Suècia- tan desconegut com ple de tòpics. La crítica a la societat sueca sol ser punyent a tots i cada un dels llibres. Suècia és trista, plena de gent infeliç. Una Suècia on a un inspector de policia de reconeguda competència li és impossible acumular els diners necessaris per canviar-se un cotxe vell que té tot el dia al taller. Excessos d'un Estat del Benestar que no només priva a gran part de la població de capricis, sinó també de necessitats. Potser no bàsiques, però que tampoc es poden considerar de nímies.

I pel mig, difficultats familars vàries, una mica allunyades de les que coneixem als països llatins. Als Països Nòrdics, quan fas 17 anys, ja has vist prou als pares i germans. L'Estat et paga la universitat i un lloc per viure, generalment ben lluny del lloc on has nascut. La família la veus un parell de cops l'any. Per Nadal i si et cases o tens una criatura. A la mentalitat llatina això ens costa molt d'entendre. Com a mínim a mi, que atribueixo molts dels problemes que descriu en Henning Mankell a la pèrdua de lligams amb els més propers. En fi, això últim es cosa meva.

Foto 1: En Kenneth Branagh a la sèrie Wallander de la BBC.

Foto 2: Enric V, 1989.

Foto3: L'autor de la saga, el suec Henning Mankell.

Cròniques cubanes 4. Clixés I: "Realmente no hay nadie en la habitación"

* Aportació al blog de la Schumaker de Figueres, la gran Irene Adler.

A l’imaginar-me el viatge a Cuba, uns dies abans d’agafar l’avió amb destí a l’Havana, em venien al cap un munt de clixés , d’imatges estereotipades del que veuria, sentiria i viuria: un paisatge caribeny, amb sol palmeres i un ric passat colonial; un país amb un règim a les postraries de la seva existència, amb l’orgull del que va representar i amb les expectatives de futur congelades a l’espera del darrer sospir d’un líder de salut mermada; una societat castigada per un embargament dolorós però amb una formació, una cultura i un savoir faire impropis dels estàndards de la seva situació geogràfica. En definitiva, un munt de postals en blanc i negre a l’espera de ser refutades per una realitat que sempre s’entesta en matisar els apriorismes prefixats i en trobar noves tonalitats de gris.

El primer clixé que varem haver de tirar a la paperera va ser el de la climatologia. Un s’imagina que Cuba és una espècie de paradís climatològicament parlant. Un etern estiu amb temperatures vorejant els trenta graus i amb vespres càlids i humits. Bé, és cert, en part. Tot i que les estacions es desdibuixen a les latituds caribenyes, els novembres solen tenir una temperatura mitjana de 24 graus –amb màximes de 26 i mínimes de 17- i una pluviometria relativament escassa. La Musaranya i una servidora havíem fet els deures i, prèvia consulta a Sant Google, teníem la maleta plena amb tot tipus de vestuari per afrontar qualsevol contingència. Bàsicament roba d’estiu –les ganes de portar els shorts i els jerseis de tires de l’agost sabent que a la terra pàtria les calefaccions estarien a ple rendiment varen jugar més d’una mala passada- i alguna muda de mig temps per si les mosques. Tot just baixar de l’avió, a l’aeroport internacional José Martí –digne d’una crònica en solitari-, varem ser conscients que les coses no aniríem com les havíem previst. Eren les set hora local i, a més de ser negra nit, feia una raspa que gelava les neurones. En tot viatge l’amic Murphy viatja d’incògnit en algun racó de la maleta i a nosaltres ens va regalar una setmana a Cuba, tot inclòs, amb un front fred provinent del Canadà. Pluges torrencials, vents huracanats a estones, cel enteranyinat la majoria del temps i temperatures estranyament baixes pel lloc on ens trobàvem. De camí a Varadero, sortint d’una Havana plujosa i amb el cel totalment negre, la guia que anava a l’autobús ens intentava consolar afirmant que el temps que feia era el més idoni per fer excursions i conèixer el país. Si, segurament, varem pensar, però tenint en compte que ens dirigíem al paradís del sol i la platja i que en aquest paradís no era possible fer gaire res més, les nostres cares varen dibuixar un somriure forçat. Finalment la tempesta va quedar-se a l’Havana i varem poder començar a disfrutar tímidament de l’astre rei a Varadero, el gran segon clixé del viatge a Cuba.

Varadero o com fugir del paradís. Podria ser el títol d’una pel·lícula de terror de sèrie B, us ho asseguro. Però, tal com diu el saber popular, la realitat sempre supera la ficció. El clixé, reforçat per tota la imagineria turística occidental, ens deia que Varadero era el lloc somiat per descansar, relaxar-se, agafar un atractiu bronzejat caribeny – la llegenda diu que el moreno del Carib és millor que el de l’estimat i familiar Mediterrani- i banyar-se en unes de les aigües més cristal·lines del món. Tot això amanit, evidentment, amb uns complexes hotelers luxosos i infinits, amb un personal eficient, discret i atent i un entorn cuidat i paradisíac. El nostre principal objectiu a l’anar a Cuba era, tal com ha dit la Musaranya en cròniques anteriors, conèixer i patejar-nos el país però, com a bones supernenas, no varem resistir la temptació de fer una mini-escapada a Varadero. El propòsit era fer una mica de platjeta i –hem de confessar-ho- obtenir de recompensa per a la posteritat la polsereta-fetitche amb la que pots navegar per l’opulència del “All included” d’aquests tipus de complexes turístics. La tenim. Objectiu complert. El preu que varem haver de pagar és una altra història: sis hores d’autobús amb n-mil parades extra incloses, telefonistes que no saben quin prefix cal marcar per poder telefonar a una ciutat situada a dos-cents quilòmetres d’on érem, recepcionistes més preocupades per l’estat de la seva manicura que de comprovar si la targeta que donen obre o no l’habitació, comercials que hivernen davant de la taula de treball sense cap intenció de dissimular o una oferta de serveis impresa en els tríptics informatius que en realitat era inexistent. El moment més delirant de la nostra micro-estada a Varadero –varem arribar a les tres de la tarda i a les set del matí del dia següent ja fèiem via cap a Trinidad- va succeir quan, esgotades pel viatge, intentàvem entendre’ns amb les recepcionistes de l’hotel. Parlàvem el mateix idioma però, segurament no el mateix llenguatge. Per començar, el complex a on teníem la reserva feta tenia dues recepcions, evidentment sense cap tipus de coordinació: la recepció A, per dir-ne d’alguna manera, no tenia constància de les reserves de la recepció B. Com a bones Murphianes l’autobús ens va deixar a la recepció equivocada i un grumet ens va haver de traslladar amb un vehicle semblant a un carret de golf a la recepció a on havíem de tramitar la nostra habitació. Una vegada a lloc, i després de sentir renegar a un guia turc a qui li passava més o menys el mateix que nosaltres, una de les noies encarregades de la recepció va començar a buscar els nostres noms. Va treure dos llistats impresos amb paper i intentava trobar-nos-hi. Havíem fet la reserva a última hora. Ens va trobar. Una vegada registrades ens varen haver de trobar una habitació. M’estalvio comentar la cara d’estrès de les recepcionistes però tenint en compte que era final de temporada baixa no vull ni imaginar que hauria passat si el complex hagués estat a ple rendiment. Ens donen les targetes. La Musaranya i jo saltàvem d’alegria, finalment podríem deixar les maletes i anar a provar l’aigua beneïda del Carib! Error. Les targetes no funcionaven. La Musaranya, la seva maleta, jo i la meva maleta tornem a recepció. Segon intent. Tornem a pujar i s’obre la porta de l’habitació. Silenci. Cares de circumstàncies. A la nostra habitació hi ha maletes. Evidentment no les nostres. Tornem a baixar i la Musaranya em demana que parli jo amb les eficients recepcionistes perquè ella no pot. Recordaré sempre la seva expressió d’incredulitat i cabreig. Em dirigeixo a la recepcionista morena i amb bastanta calma li comento que a l’habitació sembla que no estem soles. Em mira, abaixa la vista, revisa la llista impresa i em diu: “Realmente, no hay nadie en la habitación”. En aquell moment vaig ser conscient del que significava el concepte caos. Allò era el caos i no semblava que res ni ningú ens pogués ajudar. El temps es va aturar i ens varem sentir immerses en una espiral sense fi, presoneres a Varadero i sense gaires esperances de sortir-ne. ...Enmig de la confusió, la recepcionista rossa -una mica més eficient que la morena- va decidir intervenir i ens va donar una nova habitació i una nova targeta que, finalment, va funcionar.

Com que no vull acabar aquesta primera aproximació als clixés cubans amb mal sabor de boca m’agradaria que constés en acta que l’estada a Varadero també va tenir coses bones:

1-la polsereta verda que guardo de record

2- la meravellosa posta de sol a la platja de l’hotel –amb aigua cristal·lina i sorra blanca inclosa-

3. L’amabilitat del grumet de la recepció B, que amb somriures còmplices ens recolzava moralment en els diversos viatges que varem fer per poder tenir una habitació.

4. La descoberta del còctel Mary Pickford, una combinació perfecte de granadina, pinya i ron. L’anècdota és bona. Després de prendre una pinya colada en estat quasi sòlid un simpàtic cambrer se’ns va acostar per oferir-nos un nou beuratge. Al veure’ns dubtoses va oferir-se per preparar-nos un còctel sorpresa. “Os traigo algo y lo probais”. Com que no teníem res a perdre varem acceptar. Ens va portar una copa amb un líquid vermellós. Cap a dins s’ha dit. “¿Qué es?” li varem preguntar intrigades, i després de varies súpliques ens ho va dir. Dies més tard varem saber que el còctel es va servir per primera vegada a l’Hotel Sevilla de l’Havana en homenatge a l’actriu nord-americana dels anys daurats del cine mut.

Foto1: clima fantàstic a l'Havana.

Foto2: peuets de les servidores a la blanca sorra de Varadero.

Foto3: Daikirí al Meliá de Varadero, previ al Mary Pickford.

Cròniques cubanes 3. El plaer del viatger

Ja fa uns anys vaig llegir una novel.la del sempre inquietant Ian McEwan titulada en castellà, entenc que irònicament El Placer del Viajero. Vivint a Anglaterra vaig topar de nou amb aquest llibre, tot i que aquesta vegada portava per títol The Comfort of Strangers, que sens dubte li escau molt més al relat. En tot cas, la inventiva dels traductors de vegades no té límits, sense voler restar mèrit a una professió on es lluita constantment amb els matisos i amb expressions i conceptes que no comparteixen totes les llengües.

El plaer del viatger poc té a veure amb la novel.la d'en McEwan però és una sensació especial, sempre diferent, que compartim tots aquells que gaudim voltant pel món. És un plaer que de vegades es viu intensament en territori estrany, però que tot sovint es retroba a la tornada.

Cuba té l'aparença de món que desapareix, que s'aguanta amb bastides. A l'Havana i a d'altres ciutats pràcticament cap edifici dóna sensació d'estabilitat. La bellesa decadent de l'illa és tan física com espiritual i també política. Analitzat fredament, el castrisme té els dies comptats. En Fidel va camí de l'altre barri, el seu germà Raúl no només sembla apostar per una lleugera apertura sinó que està per veure què passa quan mori el líder de la revolució. Ves a saber el suport amb el què compta el germaníssim, sobretot si la crisis econòmica deixa temps a l'amic Barack Obama per arreglar desavinences amb el món. Tots aquests pensaments que tan fàcilment va lligant el de fora, s'escapen de la vida del cubà, convençut que el règim té corda per estona.


Des de fora sorprèn també la manca disidència política/ideològica. La disidència que es percep majoritàriament és econòmica. Milers de llicenciats i enginyers amb uns coneixements amplíssims i una cultura infinitament superior a la mitjana espanyola que han de llogar habitacions de les seves cases per a turistes si volen poder accedir a certs béns que només poden comprar en divises. I és que ara, la classe "benestant" cubana és aquella que té accés al turista. Gent que treballa als hotels i agències de viatges, i que perceben propines per qualsevol servei que presten. Per contra, els metges cobrant 19-20 pesos mensuals, la meitat que un policia o un militar. Per no dir que llicenciats i enginyers no tenen cap mena de sortida, cap esperança d'arribar a res en la seva carrera profesisonal.

Tot això, assaborit, insinuat, sentit, olorat o percebut forma part del plaer del viatger. L'estrany, el que no coneix, el mira i escolta les coses encuriosit i amb els ulls ben oberts. Les coses que fan que voltar pel món sigui tan recomanable. Que et faci canviar de manera de pensar, valorar la situació personal i entendre que en el món hi ha tantes realitats diferents com persones. I tornes canviat i amb moltes ganes de tirar endavant; de veure i sentir coses noves; de no capficar-te tant en obligacions com la feina, que tot sovint et donen més aviat poques satisfaccions; de ser una mica més tu i valorar el que tens i els que tens al voltant. Plaers dels viatgers.

Cròniques cubanes 2. Espècimens turístics: l'homo solis

Quan un va de viatge, tant se val que sigui a Tortosa, a París o a un poblat perdut de Burkina Fasso, és inevitable trobar-se amb ramats de turistes. Cuba no és una excepció. Ben al contrari, és el paradigma del turista amb intencions diverses.

1. Hi ha qui arriba a l'illa amb la saludable intenció de descansar. Passeja un parell o tres de dies per l'Havana, i posteriorment, se'n va de retirada espiritual al paradís "all included" de la pulsereta: Varadero.


2. Després trobem el turista amb sed de coneixement. Aquell que té ganes de saber de la realitat de l'illa, de barrejar-se entre la població per descubrir com estan les coses realment. Aquest espécimen sol haver estat altres vegades a l'illa, però no és un prerequisit. L'Irene Adler i jo ens movíem en aquesta categoría, on el Vía Azul (els busos de línia cubans) és el Rei.

3. Tampoc no pot faltar el clàssic estudiant de Polítiques de l'Autònoma. Fascinat pel Che i la revolució, és més castrista que el propi Fidel. En aquest grup s'inclouen els solidaris, que van a Cuba (o a Chiapas, Cuba no és exclusiu) a fer de Mare Teresa de Calcuta. Gent d'arreu practica aquest tipus de viatge, però el més expert i el més compromès és, sens dubte, el "buenista barceloní". Catalans, on anirem a parar!!!

4. No ens oblidem del tipus "ramat". Bus a la porta, guia amb paraigües i corrent a tot arreu.

5. L'homo solis. Una espècie que no es troba en altres viatges. Curiosíssim. Un es podria pensar que es tracta bàsicament de turisme sexual, però no crec que sigui exactament això. Com a mínim, entre els exemplars que ens vam anar trobant. Aquí els detallem. Quines peces!

Aquí els nostres descobriments d'aquesta espècie:

El nostre primer ejemplar d'homo solis respon al nom de Ludovico. Un sesentón italià, xerraire i divertit. El vam conèixer d'excursió a Pinar del Río, la zona de les plantacions tabaqueres. Segons ens va explicar, era la tercera o quarta vegada que visitava l'illa. Tenia una "amiga", però no l'havien deixat apuntar-se a l'excursió. Els cubans poden (des del mes de març) entrar als hotels i fer d'altres coses que només estaven reservades per a turistes. Però encara hi ha restriccions. "L'amiga" d'en Ludovico en va patir les conseqüències. I en Ludovico s'ho va agafar tan bé com va poder. En aquesta excursió també vam conèixer una parella d'espanyola i cubà. No és el que us imagineu. L'Eva i en Clàudio estaven casats, però es veien quan podien. Ell podia marxar a Astúries, d'on era ella. Però si deixava el país, no podria tornar-hi a entrar. I aquest enginyer industrial no tenia cap intenció de deixar enrera els seus. Coms ja us vaig dir, no tots el cubans es deleixen per abandonar l'illa. Vull pensar que en aquest cas va actual aquest sentiment estúpid i capriciós anomenat… amor?

La nostra segona escala en el món de l'homo solis va ser a Trinidad. Es deia Simon. Vam fer nit a casa d'en Manuel, un lloc d'estil colonial preciós. Ens va semblar bona idea quedar-nos a sopar. També s'hi va quedar l'altre hoste de la casa, un noi belga amb cara de tenir 20 anys però que ja passava la trentena. Li va dir a en Manuel que si les dues noies es quedaven a sopar, que el despertés que s'apuntava. Es veu que no es trobava massa bé, però viatjant sol, no es perdia l'oportunitat de xerrar una estoneta. Vam començar en castellà, però vam decidir que ens enteníem més en francès i anglès. Vam entendre que li feia mal l'estomac i li vam oferir Almax, però divertit ens va deixar anar "it's lower". És una manera de dir-ho. En fi, en Simon volia conèixer Cuba com Déu mana. Solet pel món, la seva intenció era xerrar i xerrar. No va dubtar en agenciar-se un "jinetero" a l'Havana perquè el portés (i timés) per tot arreu. Li deia "my jinetero". Es veu que el tio es va arribar a conxorxar amb la policia per treure-li 20 pesos. Però en Simon no en va tenir prou. Volia sortir de marxa, així que li va demanar a la senyora de la casa on s'hospedava a l'Havana si conexia algú amb qui sortir a la nit. La senyora li va plantar una cubanita estupenda que només veure'l va anar directe a la bragueta. I ell, amb aquella cara d'acudit que tenia, li para els peus i li diu que vol que porti a una disco a ballar i xerrar una estona. Que de sexe res de res. La cara de cubana, tot un poema. En Simon va quedar esgotat del saqueig constant. No s'enduia massa bona imatge del país. D'aquí l'interès de tenir una nit tranquil.la de xerrera amb dues catalanetes.

Passejàvem per Trinidad, de tornada a casa d'en Manuel. Ens vam creuar amb un noi molt alt i ros, que ens va mirar amb cara d'haver vist a la Schiffer i a la Crawford. Es planta davant nostre i diu amb plaer infinit. Sou catalanes? D'aquest no en sabem el nom, però per entendre'ns li direm Joanet. Anava al costat d'una noia rosseta i petitona, que vam entendre que era la parella. Clarament no. Viatjava sol, a l'aventura. I anava arreplegant el que trobava al camí. El seu nou objectiu érem nosaltres. L'endemà tornàvem a l'Havana i ens va convidar a anar-hi amb ell, que tenia un cotxe llogat. Li haguéssim dit que sí, però ja teníem els bitllets del Vía Azul per l'endemà. Li vam recomanar un paladar per sopar, mentre la noia ens mirava sense entendre un borrall. Tornant de fer uns mojitos, el vam tornar a trobar. Va insistir en el tema cotxe, però vam tornar a refusar. I el noi, ja vençut i amb la perspectiva de viatjar sol a l'Havana, ens va dir que ja ens veuríem l'endemà a l'aeroport. Ell sortia una mica abans. No va ser així.

Esgotàvem les darreres hores a la terrassa de l'Hotel Inglaterra de l'Havana. A la taula del costat hi havia dos nois jiji jaja, somos súperguais. El que portava la iniciativa s'ho va fer anar per entrar en la nostra conversa. Era xilè (crec) i de nom Francisco (Irene Adler creu) i vivia a Londres fent documentals. Estava a Cuba fent-ne un. Segons va dir, no tenia autoritzacions per res, així que tot era clandestí i "cool". Va dir en diverses ocasions que vivia a Londres, però quan li vaig dir que jo tambe hi havia viscut, va tancar el tema. Ens va fer la sensació que anava de guais i prou. De Londres res de res. El que l'acompanyava era cubà. Li deia "mi fixer", vaja el que li arreglava tot. Però l'Irene Adler i jo el vam rebatejar com a "jinetero delux". Pobre xilè! Si sabés el que vam riure amb ell i els seus documentals anticastristes!

*Text aprovat per la supernena de Figueres.

Foto1: "Guiris" en CocoTaxi per l'Havana

Foto2: Espectacle típic d'all included de Varadero

Foto3: En Ludovico en primer terme, fent de "guiri" a la Cueva del Indio

Cròniques cubanes 1. Arribada a Cuba: el turista primerenc

L'Irene Adler i una servidora vam sortir de Madrid un assoleiat dimecres de mitjans de novembre camí de l'Havana. Ens esperaven prop de deu hores de viatge a través de l'Atlàntic, per una estranya ruta que ens va fer entrar al continent americà pel Canadà, vorejar la costa dels Estats Units fins a Florida i fer el pas dels "balseros" fins a la capital cubana. Acabat el llarguíssim trajecte, ens plantàvem a la cua d'immigració perquè els malcarats agents ens revisessin el passapor i el visat. Va donar-se la coincidència que jo havia nascut el mateix dia que la meva agent, fet que li va fer gràcia. "Pero usted es un año más chica", em va dir. Va prémer el botó que obria la porta que donava accés a la recollida d'equipatges i va començar el caos. La maleta de l'Irene Adler ja donava voltes per la cinta, però la meva no apareixia. Un cop les cintes es van aturar, un allau de passatgers sense maletes ens vam amuntegar en una sala plena d'equipatges que semblaven perduts. Allà en primera fila hi havia la meva. La vaig agafar d'una revolada i ens vam encaminar cap al bus que ens conduiria a l'hotel. Un cop a la "guagua", primer contacte amb la realitat. No havíem encara pujat a l'autobús que ja ens demanaven propina. El cas és que no havíem canviat diners.

A Cuba hi circulen dues monedes. El pes cubà i el pes convertible (CUC), que és la moneda per als turistes. Cada pes convertible, equivalent a 1 dòlar nordamericà, són 24 pesos cubans, la moneda que utilitzen els nadius. Només es poden comprar i vendre pesos convertibles en territori cubà. I ja us podeu imaginar l'apartheid que suposa un Estat amb dos tipus de divisa. Discriminació pels cubans, que veuen que els pocs luxes que hi ha a l'illa només són per als turistes. I discriminació pels turistes, que són atracats a mà armada en qualsevol del seus moviments. Només perquè us feu a la idea, fer un cafè a l'Havana sol ser més car que a Barcelona. Qualsevol trajecte per la ciutat en taxi són 5 pesos. Es diu aviat.

El primer dia a Cuba és complicat. No pots fer un pas sense que t'assetgin sense parar. Un darrera l'altre, t'ofereixen "paladares" per anar a dinar (i el que et porta, que anomenen "jinetero", s'endú una sucosa comissió), et proposen de fer-se fotos a canvi de propines, et demanen bolígrafs, sabó i roba i ja finalment, si a tot els vas dient que no, et pregunten si "no quieres un novio cubano". El primer dia, el turista, especialment els que no anem a fer "el turista tradicional" ens quedem per terra. És realment esgotador i acabes per preguntar-te en quin infern t'has ficat. Però a partir del segon i tercer dia, quan ja t'han fet totes les juguesques possibles, aprens a respondre de manera somrient però ferma un "no, gracias". Ells, no sé com exactament, entenen que ja no és el teu primer i que ja les has viscudes de tots els colors, i emprenen la retirada. Si fas un parell de dies a l'Havana i després marxes a Varadero et quedes amb aquesta idea. Els cubans que viuen d'aprofitar-se del turista existeixen per milers. Però no és una constant del país. Hi ha moltíssima gent honrada que se sent d'allò més avergonyida d'aquest tracte. I a aquests, que tenen tantíssimes coses per explicar, no se'ls coneix en un passeig per l'Havana. Cal fer nit a les habitacions que lloguen a les seves cases, cal bellugar-se pel país, i ajuda que coneguis a algun cubà que visqui per les Espanyes i que et demani que portis coses als seus familiars.

Del nostre primer dia a Cuba ens queda la nostra única experiencia amb els "jineteros". La paraula té un inici exclusivament femení "jinetera" i té connotacions sexuals. Ara es fa servir per tots aquells que t'acompanyen a restaurants, cases d'hostes, bars o locals nocturns a canvi de comissions (sovint exagerades) i que a més, inclouen la seva consumició. Doncs el primer dia "habanero" ens va parar una parella pel carrer per xerrar, un fet molt habitual. Ella tenia uns 25 anys, ell passava clarament dels 30. Ens van portar a dinar a un paladar que coneixien. L'Irene Adler i una servidora sabíem exactament què estaven fent, però vam decidir que acceptaríem dinar amb ells per tenir l'experiència. El lloc era agradable. Nosaltres vam demanar el típic menjar crioll. Ells un mojito, que finalment van ser dos. Ens van parlar de la seva vida, o se la van inventar ves a saber. Ella era ballarina del Ballet Nacional i havia viatjat pel món amb la companyia. La veritat és que sí que tenia cos de ballarina. Una noia negra, no massa alta i força atractiva, amb el cos perfectament tornejat. Ell era un viva la vida. Ens va dir que estudiava hosteleria, però que en realitat dedicava el seu temps a la "santeria". Vaja, era un aprenent de santero, la barreja de religions africanes que conviuen amb el catolicisme i laicisme. El santero va aprofitar per tirar la canya a l'Irene Adler, al més pur estil "tu vida no ha empezado si no has probado un cubano". Miss Figueres se'l mirava escèptica i divertida. Jo li clavava mirades de "no te pases ni un pelo", que va captar en una milèssima de segon. A mi gairebé ni em va dirigir la paraula. Jo xerrava amb la ballarina. La brometa ens va costar 68 pesos. A Cuba, un dinar normalet i dos mojitos per ells 68 pesos! En fi, nosaltres ens vam ficar a l'embolat i a i així va anar la cosa. Quins peces!