Llistes i propòsits

Adéu 2008. No et trobarem a faltar. Hi ha ganes de 2009, tot i que així a primera vista també pinta complicat. Tant se val. Les coses sovint són com són, però també sovint són com un les vol veure. Tot depèn del color del cristall a través del que es mira. Així m’ho recordava l’amiga invisible d’enguany. I certament té molta raó. Així que toca fer propòsits amb la voluntat de cumplir-los, tot i que una bona part acabin quedant-se pel camí. Agafar la llibreta, un llapis, i pensar una bona estona. Ridícul? Igual sí. De tota manera, vaig a posar-m’hi. Ja tinc el primer: arribar al matí a la feina, preparar-me una tassa de cafè i, amb el primer glop, pensar en tot allò tan fantàstic que m’envolta i que tant sovint oblido. Amb aquell primer glop de cafè que tant m’agrada. Benvingut 2009. Gaudiu-lo tots.

Wallander

Milers i milers de desenganys en els darrers dies. Sobretot laborals o relacionats amb aquest món, així que intentaré posar-los allà on toca: ben abaix entre les meves prioritats. Sigui com sigui, entre maldecap i maldecap m'he topat amb una notícia cultural que m'ha animat la jornada. En Wallander arriba a la petita pantalla de la mà de la gran BBC i els seus mai prou agraïts esforços de qualitat.

Sorpresa dos: l'inspector solitari sortit dels dits del suec Henning Mankell tindrà l'aparença d'en Kenneth Branagh. Molts de vosaltres coneixeu la meva fascinació juvenil per aquest actor i director. Donat als excessos com ningú, egòlatra com només ell sap, capaç de nyaps siderals… i també d'excel.lents creacions. No sé exactament quants anys tindria, potser 14 o 15, quan una nit de cinema per La 2 vaig topar-me amb l'adapció d'Enric V signada per un tio que no arribava als 30. En aquells temps jo vivia per la literatura i el teatre i vaig quedar totalment enamorada. La nostra història va durar força temps. Els amics d'en Peter, Molt soroll per res o Hamlet em van fer passar grans estones. Despres, va venir la decepció. En Kenneth va començar a creure's Déu, i des d'aleshores no ha estat capaç de fer res de profit.

Ara torna sent en Wallander. Em fa més por que una pedregada. En Wallander és un dels personatges més ben construïts dels darrers temps. Un detectiu sol, intel.ligent, trist i profundament humà en una Suècia grisa i carregada de problemes. La imatge que tinc d'en Wallander després de la lectura apasionada i addictiva dels llibes d'en Mankell no és precisament la d'en Kenneth Branagh. Físicament hauria de ser més gran, amb menys cabell i més fosc i força més gras. Un estil Josep Maria Pou, o James Gandolfini… o fins i tot en Jordi Dauder. D'altra banda, sense haver vist cap capítol, no cometré l'error de renegar de la interpretació. Perquè si bé recentment en Branagh no ha fet gran cosa, no li puc negar actuacions fantàstiques. Si se sap contenir i donar profunditat i molts silencis al personatge, segur que el resultat és bo. Pel que he anat investigant, sembla que va de notable cap amunt. Tant de bo sigui així.

L'èxit de la sèrie d'en Wallander combina diversos elements. És capaç de dotar a un relat que podria ser merament d'intriga –es tracta bàsicament de novel.la policíaca- de tot un seguit d'aportacions que enganxen a molts que no som seguidors apassionats del gènere. La descripcio de personatges i de la realitat social i moral d'un país –Suècia- tan desconegut com ple de tòpics. La crítica a la societat sueca sol ser punyent a tots i cada un dels llibres. Suècia és trista, plena de gent infeliç. Una Suècia on a un inspector de policia de reconeguda competència li és impossible acumular els diners necessaris per canviar-se un cotxe vell que té tot el dia al taller. Excessos d'un Estat del Benestar que no només priva a gran part de la població de capricis, sinó també de necessitats. Potser no bàsiques, però que tampoc es poden considerar de nímies.

I pel mig, difficultats familars vàries, una mica allunyades de les que coneixem als països llatins. Als Països Nòrdics, quan fas 17 anys, ja has vist prou als pares i germans. L'Estat et paga la universitat i un lloc per viure, generalment ben lluny del lloc on has nascut. La família la veus un parell de cops l'any. Per Nadal i si et cases o tens una criatura. A la mentalitat llatina això ens costa molt d'entendre. Com a mínim a mi, que atribueixo molts dels problemes que descriu en Henning Mankell a la pèrdua de lligams amb els més propers. En fi, això últim es cosa meva.

Foto 1: En Kenneth Branagh a la sèrie Wallander de la BBC.

Foto 2: Enric V, 1989.

Foto3: L'autor de la saga, el suec Henning Mankell.

Cròniques cubanes 4. Clixés I: "Realmente no hay nadie en la habitación"

* Aportació al blog de la Schumaker de Figueres, la gran Irene Adler.

A l’imaginar-me el viatge a Cuba, uns dies abans d’agafar l’avió amb destí a l’Havana, em venien al cap un munt de clixés , d’imatges estereotipades del que veuria, sentiria i viuria: un paisatge caribeny, amb sol palmeres i un ric passat colonial; un país amb un règim a les postraries de la seva existència, amb l’orgull del que va representar i amb les expectatives de futur congelades a l’espera del darrer sospir d’un líder de salut mermada; una societat castigada per un embargament dolorós però amb una formació, una cultura i un savoir faire impropis dels estàndards de la seva situació geogràfica. En definitiva, un munt de postals en blanc i negre a l’espera de ser refutades per una realitat que sempre s’entesta en matisar els apriorismes prefixats i en trobar noves tonalitats de gris.

El primer clixé que varem haver de tirar a la paperera va ser el de la climatologia. Un s’imagina que Cuba és una espècie de paradís climatològicament parlant. Un etern estiu amb temperatures vorejant els trenta graus i amb vespres càlids i humits. Bé, és cert, en part. Tot i que les estacions es desdibuixen a les latituds caribenyes, els novembres solen tenir una temperatura mitjana de 24 graus –amb màximes de 26 i mínimes de 17- i una pluviometria relativament escassa. La Musaranya i una servidora havíem fet els deures i, prèvia consulta a Sant Google, teníem la maleta plena amb tot tipus de vestuari per afrontar qualsevol contingència. Bàsicament roba d’estiu –les ganes de portar els shorts i els jerseis de tires de l’agost sabent que a la terra pàtria les calefaccions estarien a ple rendiment varen jugar més d’una mala passada- i alguna muda de mig temps per si les mosques. Tot just baixar de l’avió, a l’aeroport internacional José Martí –digne d’una crònica en solitari-, varem ser conscients que les coses no aniríem com les havíem previst. Eren les set hora local i, a més de ser negra nit, feia una raspa que gelava les neurones. En tot viatge l’amic Murphy viatja d’incògnit en algun racó de la maleta i a nosaltres ens va regalar una setmana a Cuba, tot inclòs, amb un front fred provinent del Canadà. Pluges torrencials, vents huracanats a estones, cel enteranyinat la majoria del temps i temperatures estranyament baixes pel lloc on ens trobàvem. De camí a Varadero, sortint d’una Havana plujosa i amb el cel totalment negre, la guia que anava a l’autobús ens intentava consolar afirmant que el temps que feia era el més idoni per fer excursions i conèixer el país. Si, segurament, varem pensar, però tenint en compte que ens dirigíem al paradís del sol i la platja i que en aquest paradís no era possible fer gaire res més, les nostres cares varen dibuixar un somriure forçat. Finalment la tempesta va quedar-se a l’Havana i varem poder començar a disfrutar tímidament de l’astre rei a Varadero, el gran segon clixé del viatge a Cuba.

Varadero o com fugir del paradís. Podria ser el títol d’una pel·lícula de terror de sèrie B, us ho asseguro. Però, tal com diu el saber popular, la realitat sempre supera la ficció. El clixé, reforçat per tota la imagineria turística occidental, ens deia que Varadero era el lloc somiat per descansar, relaxar-se, agafar un atractiu bronzejat caribeny – la llegenda diu que el moreno del Carib és millor que el de l’estimat i familiar Mediterrani- i banyar-se en unes de les aigües més cristal·lines del món. Tot això amanit, evidentment, amb uns complexes hotelers luxosos i infinits, amb un personal eficient, discret i atent i un entorn cuidat i paradisíac. El nostre principal objectiu a l’anar a Cuba era, tal com ha dit la Musaranya en cròniques anteriors, conèixer i patejar-nos el país però, com a bones supernenas, no varem resistir la temptació de fer una mini-escapada a Varadero. El propòsit era fer una mica de platjeta i –hem de confessar-ho- obtenir de recompensa per a la posteritat la polsereta-fetitche amb la que pots navegar per l’opulència del “All included” d’aquests tipus de complexes turístics. La tenim. Objectiu complert. El preu que varem haver de pagar és una altra història: sis hores d’autobús amb n-mil parades extra incloses, telefonistes que no saben quin prefix cal marcar per poder telefonar a una ciutat situada a dos-cents quilòmetres d’on érem, recepcionistes més preocupades per l’estat de la seva manicura que de comprovar si la targeta que donen obre o no l’habitació, comercials que hivernen davant de la taula de treball sense cap intenció de dissimular o una oferta de serveis impresa en els tríptics informatius que en realitat era inexistent. El moment més delirant de la nostra micro-estada a Varadero –varem arribar a les tres de la tarda i a les set del matí del dia següent ja fèiem via cap a Trinidad- va succeir quan, esgotades pel viatge, intentàvem entendre’ns amb les recepcionistes de l’hotel. Parlàvem el mateix idioma però, segurament no el mateix llenguatge. Per començar, el complex a on teníem la reserva feta tenia dues recepcions, evidentment sense cap tipus de coordinació: la recepció A, per dir-ne d’alguna manera, no tenia constància de les reserves de la recepció B. Com a bones Murphianes l’autobús ens va deixar a la recepció equivocada i un grumet ens va haver de traslladar amb un vehicle semblant a un carret de golf a la recepció a on havíem de tramitar la nostra habitació. Una vegada a lloc, i després de sentir renegar a un guia turc a qui li passava més o menys el mateix que nosaltres, una de les noies encarregades de la recepció va començar a buscar els nostres noms. Va treure dos llistats impresos amb paper i intentava trobar-nos-hi. Havíem fet la reserva a última hora. Ens va trobar. Una vegada registrades ens varen haver de trobar una habitació. M’estalvio comentar la cara d’estrès de les recepcionistes però tenint en compte que era final de temporada baixa no vull ni imaginar que hauria passat si el complex hagués estat a ple rendiment. Ens donen les targetes. La Musaranya i jo saltàvem d’alegria, finalment podríem deixar les maletes i anar a provar l’aigua beneïda del Carib! Error. Les targetes no funcionaven. La Musaranya, la seva maleta, jo i la meva maleta tornem a recepció. Segon intent. Tornem a pujar i s’obre la porta de l’habitació. Silenci. Cares de circumstàncies. A la nostra habitació hi ha maletes. Evidentment no les nostres. Tornem a baixar i la Musaranya em demana que parli jo amb les eficients recepcionistes perquè ella no pot. Recordaré sempre la seva expressió d’incredulitat i cabreig. Em dirigeixo a la recepcionista morena i amb bastanta calma li comento que a l’habitació sembla que no estem soles. Em mira, abaixa la vista, revisa la llista impresa i em diu: “Realmente, no hay nadie en la habitación”. En aquell moment vaig ser conscient del que significava el concepte caos. Allò era el caos i no semblava que res ni ningú ens pogués ajudar. El temps es va aturar i ens varem sentir immerses en una espiral sense fi, presoneres a Varadero i sense gaires esperances de sortir-ne. ...Enmig de la confusió, la recepcionista rossa -una mica més eficient que la morena- va decidir intervenir i ens va donar una nova habitació i una nova targeta que, finalment, va funcionar.

Com que no vull acabar aquesta primera aproximació als clixés cubans amb mal sabor de boca m’agradaria que constés en acta que l’estada a Varadero també va tenir coses bones:

1-la polsereta verda que guardo de record

2- la meravellosa posta de sol a la platja de l’hotel –amb aigua cristal·lina i sorra blanca inclosa-

3. L’amabilitat del grumet de la recepció B, que amb somriures còmplices ens recolzava moralment en els diversos viatges que varem fer per poder tenir una habitació.

4. La descoberta del còctel Mary Pickford, una combinació perfecte de granadina, pinya i ron. L’anècdota és bona. Després de prendre una pinya colada en estat quasi sòlid un simpàtic cambrer se’ns va acostar per oferir-nos un nou beuratge. Al veure’ns dubtoses va oferir-se per preparar-nos un còctel sorpresa. “Os traigo algo y lo probais”. Com que no teníem res a perdre varem acceptar. Ens va portar una copa amb un líquid vermellós. Cap a dins s’ha dit. “¿Qué es?” li varem preguntar intrigades, i després de varies súpliques ens ho va dir. Dies més tard varem saber que el còctel es va servir per primera vegada a l’Hotel Sevilla de l’Havana en homenatge a l’actriu nord-americana dels anys daurats del cine mut.

Foto1: clima fantàstic a l'Havana.

Foto2: peuets de les servidores a la blanca sorra de Varadero.

Foto3: Daikirí al Meliá de Varadero, previ al Mary Pickford.

Cròniques cubanes 3. El plaer del viatger

Ja fa uns anys vaig llegir una novel.la del sempre inquietant Ian McEwan titulada en castellà, entenc que irònicament El Placer del Viajero. Vivint a Anglaterra vaig topar de nou amb aquest llibre, tot i que aquesta vegada portava per títol The Comfort of Strangers, que sens dubte li escau molt més al relat. En tot cas, la inventiva dels traductors de vegades no té límits, sense voler restar mèrit a una professió on es lluita constantment amb els matisos i amb expressions i conceptes que no comparteixen totes les llengües.

El plaer del viatger poc té a veure amb la novel.la d'en McEwan però és una sensació especial, sempre diferent, que compartim tots aquells que gaudim voltant pel món. És un plaer que de vegades es viu intensament en territori estrany, però que tot sovint es retroba a la tornada.

Cuba té l'aparença de món que desapareix, que s'aguanta amb bastides. A l'Havana i a d'altres ciutats pràcticament cap edifici dóna sensació d'estabilitat. La bellesa decadent de l'illa és tan física com espiritual i també política. Analitzat fredament, el castrisme té els dies comptats. En Fidel va camí de l'altre barri, el seu germà Raúl no només sembla apostar per una lleugera apertura sinó que està per veure què passa quan mori el líder de la revolució. Ves a saber el suport amb el què compta el germaníssim, sobretot si la crisis econòmica deixa temps a l'amic Barack Obama per arreglar desavinences amb el món. Tots aquests pensaments que tan fàcilment va lligant el de fora, s'escapen de la vida del cubà, convençut que el règim té corda per estona.


Des de fora sorprèn també la manca disidència política/ideològica. La disidència que es percep majoritàriament és econòmica. Milers de llicenciats i enginyers amb uns coneixements amplíssims i una cultura infinitament superior a la mitjana espanyola que han de llogar habitacions de les seves cases per a turistes si volen poder accedir a certs béns que només poden comprar en divises. I és que ara, la classe "benestant" cubana és aquella que té accés al turista. Gent que treballa als hotels i agències de viatges, i que perceben propines per qualsevol servei que presten. Per contra, els metges cobrant 19-20 pesos mensuals, la meitat que un policia o un militar. Per no dir que llicenciats i enginyers no tenen cap mena de sortida, cap esperança d'arribar a res en la seva carrera profesisonal.

Tot això, assaborit, insinuat, sentit, olorat o percebut forma part del plaer del viatger. L'estrany, el que no coneix, el mira i escolta les coses encuriosit i amb els ulls ben oberts. Les coses que fan que voltar pel món sigui tan recomanable. Que et faci canviar de manera de pensar, valorar la situació personal i entendre que en el món hi ha tantes realitats diferents com persones. I tornes canviat i amb moltes ganes de tirar endavant; de veure i sentir coses noves; de no capficar-te tant en obligacions com la feina, que tot sovint et donen més aviat poques satisfaccions; de ser una mica més tu i valorar el que tens i els que tens al voltant. Plaers dels viatgers.

Cròniques cubanes 2. Espècimens turístics: l'homo solis

Quan un va de viatge, tant se val que sigui a Tortosa, a París o a un poblat perdut de Burkina Fasso, és inevitable trobar-se amb ramats de turistes. Cuba no és una excepció. Ben al contrari, és el paradigma del turista amb intencions diverses.

1. Hi ha qui arriba a l'illa amb la saludable intenció de descansar. Passeja un parell o tres de dies per l'Havana, i posteriorment, se'n va de retirada espiritual al paradís "all included" de la pulsereta: Varadero.


2. Després trobem el turista amb sed de coneixement. Aquell que té ganes de saber de la realitat de l'illa, de barrejar-se entre la població per descubrir com estan les coses realment. Aquest espécimen sol haver estat altres vegades a l'illa, però no és un prerequisit. L'Irene Adler i jo ens movíem en aquesta categoría, on el Vía Azul (els busos de línia cubans) és el Rei.

3. Tampoc no pot faltar el clàssic estudiant de Polítiques de l'Autònoma. Fascinat pel Che i la revolució, és més castrista que el propi Fidel. En aquest grup s'inclouen els solidaris, que van a Cuba (o a Chiapas, Cuba no és exclusiu) a fer de Mare Teresa de Calcuta. Gent d'arreu practica aquest tipus de viatge, però el més expert i el més compromès és, sens dubte, el "buenista barceloní". Catalans, on anirem a parar!!!

4. No ens oblidem del tipus "ramat". Bus a la porta, guia amb paraigües i corrent a tot arreu.

5. L'homo solis. Una espècie que no es troba en altres viatges. Curiosíssim. Un es podria pensar que es tracta bàsicament de turisme sexual, però no crec que sigui exactament això. Com a mínim, entre els exemplars que ens vam anar trobant. Aquí els detallem. Quines peces!

Aquí els nostres descobriments d'aquesta espècie:

El nostre primer ejemplar d'homo solis respon al nom de Ludovico. Un sesentón italià, xerraire i divertit. El vam conèixer d'excursió a Pinar del Río, la zona de les plantacions tabaqueres. Segons ens va explicar, era la tercera o quarta vegada que visitava l'illa. Tenia una "amiga", però no l'havien deixat apuntar-se a l'excursió. Els cubans poden (des del mes de març) entrar als hotels i fer d'altres coses que només estaven reservades per a turistes. Però encara hi ha restriccions. "L'amiga" d'en Ludovico en va patir les conseqüències. I en Ludovico s'ho va agafar tan bé com va poder. En aquesta excursió també vam conèixer una parella d'espanyola i cubà. No és el que us imagineu. L'Eva i en Clàudio estaven casats, però es veien quan podien. Ell podia marxar a Astúries, d'on era ella. Però si deixava el país, no podria tornar-hi a entrar. I aquest enginyer industrial no tenia cap intenció de deixar enrera els seus. Coms ja us vaig dir, no tots el cubans es deleixen per abandonar l'illa. Vull pensar que en aquest cas va actual aquest sentiment estúpid i capriciós anomenat… amor?

La nostra segona escala en el món de l'homo solis va ser a Trinidad. Es deia Simon. Vam fer nit a casa d'en Manuel, un lloc d'estil colonial preciós. Ens va semblar bona idea quedar-nos a sopar. També s'hi va quedar l'altre hoste de la casa, un noi belga amb cara de tenir 20 anys però que ja passava la trentena. Li va dir a en Manuel que si les dues noies es quedaven a sopar, que el despertés que s'apuntava. Es veu que no es trobava massa bé, però viatjant sol, no es perdia l'oportunitat de xerrar una estoneta. Vam començar en castellà, però vam decidir que ens enteníem més en francès i anglès. Vam entendre que li feia mal l'estomac i li vam oferir Almax, però divertit ens va deixar anar "it's lower". És una manera de dir-ho. En fi, en Simon volia conèixer Cuba com Déu mana. Solet pel món, la seva intenció era xerrar i xerrar. No va dubtar en agenciar-se un "jinetero" a l'Havana perquè el portés (i timés) per tot arreu. Li deia "my jinetero". Es veu que el tio es va arribar a conxorxar amb la policia per treure-li 20 pesos. Però en Simon no en va tenir prou. Volia sortir de marxa, així que li va demanar a la senyora de la casa on s'hospedava a l'Havana si conexia algú amb qui sortir a la nit. La senyora li va plantar una cubanita estupenda que només veure'l va anar directe a la bragueta. I ell, amb aquella cara d'acudit que tenia, li para els peus i li diu que vol que porti a una disco a ballar i xerrar una estona. Que de sexe res de res. La cara de cubana, tot un poema. En Simon va quedar esgotat del saqueig constant. No s'enduia massa bona imatge del país. D'aquí l'interès de tenir una nit tranquil.la de xerrera amb dues catalanetes.

Passejàvem per Trinidad, de tornada a casa d'en Manuel. Ens vam creuar amb un noi molt alt i ros, que ens va mirar amb cara d'haver vist a la Schiffer i a la Crawford. Es planta davant nostre i diu amb plaer infinit. Sou catalanes? D'aquest no en sabem el nom, però per entendre'ns li direm Joanet. Anava al costat d'una noia rosseta i petitona, que vam entendre que era la parella. Clarament no. Viatjava sol, a l'aventura. I anava arreplegant el que trobava al camí. El seu nou objectiu érem nosaltres. L'endemà tornàvem a l'Havana i ens va convidar a anar-hi amb ell, que tenia un cotxe llogat. Li haguéssim dit que sí, però ja teníem els bitllets del Vía Azul per l'endemà. Li vam recomanar un paladar per sopar, mentre la noia ens mirava sense entendre un borrall. Tornant de fer uns mojitos, el vam tornar a trobar. Va insistir en el tema cotxe, però vam tornar a refusar. I el noi, ja vençut i amb la perspectiva de viatjar sol a l'Havana, ens va dir que ja ens veuríem l'endemà a l'aeroport. Ell sortia una mica abans. No va ser així.

Esgotàvem les darreres hores a la terrassa de l'Hotel Inglaterra de l'Havana. A la taula del costat hi havia dos nois jiji jaja, somos súperguais. El que portava la iniciativa s'ho va fer anar per entrar en la nostra conversa. Era xilè (crec) i de nom Francisco (Irene Adler creu) i vivia a Londres fent documentals. Estava a Cuba fent-ne un. Segons va dir, no tenia autoritzacions per res, així que tot era clandestí i "cool". Va dir en diverses ocasions que vivia a Londres, però quan li vaig dir que jo tambe hi havia viscut, va tancar el tema. Ens va fer la sensació que anava de guais i prou. De Londres res de res. El que l'acompanyava era cubà. Li deia "mi fixer", vaja el que li arreglava tot. Però l'Irene Adler i jo el vam rebatejar com a "jinetero delux". Pobre xilè! Si sabés el que vam riure amb ell i els seus documentals anticastristes!

*Text aprovat per la supernena de Figueres.

Foto1: "Guiris" en CocoTaxi per l'Havana

Foto2: Espectacle típic d'all included de Varadero

Foto3: En Ludovico en primer terme, fent de "guiri" a la Cueva del Indio

Cròniques cubanes 1. Arribada a Cuba: el turista primerenc

L'Irene Adler i una servidora vam sortir de Madrid un assoleiat dimecres de mitjans de novembre camí de l'Havana. Ens esperaven prop de deu hores de viatge a través de l'Atlàntic, per una estranya ruta que ens va fer entrar al continent americà pel Canadà, vorejar la costa dels Estats Units fins a Florida i fer el pas dels "balseros" fins a la capital cubana. Acabat el llarguíssim trajecte, ens plantàvem a la cua d'immigració perquè els malcarats agents ens revisessin el passapor i el visat. Va donar-se la coincidència que jo havia nascut el mateix dia que la meva agent, fet que li va fer gràcia. "Pero usted es un año más chica", em va dir. Va prémer el botó que obria la porta que donava accés a la recollida d'equipatges i va començar el caos. La maleta de l'Irene Adler ja donava voltes per la cinta, però la meva no apareixia. Un cop les cintes es van aturar, un allau de passatgers sense maletes ens vam amuntegar en una sala plena d'equipatges que semblaven perduts. Allà en primera fila hi havia la meva. La vaig agafar d'una revolada i ens vam encaminar cap al bus que ens conduiria a l'hotel. Un cop a la "guagua", primer contacte amb la realitat. No havíem encara pujat a l'autobús que ja ens demanaven propina. El cas és que no havíem canviat diners.

A Cuba hi circulen dues monedes. El pes cubà i el pes convertible (CUC), que és la moneda per als turistes. Cada pes convertible, equivalent a 1 dòlar nordamericà, són 24 pesos cubans, la moneda que utilitzen els nadius. Només es poden comprar i vendre pesos convertibles en territori cubà. I ja us podeu imaginar l'apartheid que suposa un Estat amb dos tipus de divisa. Discriminació pels cubans, que veuen que els pocs luxes que hi ha a l'illa només són per als turistes. I discriminació pels turistes, que són atracats a mà armada en qualsevol del seus moviments. Només perquè us feu a la idea, fer un cafè a l'Havana sol ser més car que a Barcelona. Qualsevol trajecte per la ciutat en taxi són 5 pesos. Es diu aviat.

El primer dia a Cuba és complicat. No pots fer un pas sense que t'assetgin sense parar. Un darrera l'altre, t'ofereixen "paladares" per anar a dinar (i el que et porta, que anomenen "jinetero", s'endú una sucosa comissió), et proposen de fer-se fotos a canvi de propines, et demanen bolígrafs, sabó i roba i ja finalment, si a tot els vas dient que no, et pregunten si "no quieres un novio cubano". El primer dia, el turista, especialment els que no anem a fer "el turista tradicional" ens quedem per terra. És realment esgotador i acabes per preguntar-te en quin infern t'has ficat. Però a partir del segon i tercer dia, quan ja t'han fet totes les juguesques possibles, aprens a respondre de manera somrient però ferma un "no, gracias". Ells, no sé com exactament, entenen que ja no és el teu primer i que ja les has viscudes de tots els colors, i emprenen la retirada. Si fas un parell de dies a l'Havana i després marxes a Varadero et quedes amb aquesta idea. Els cubans que viuen d'aprofitar-se del turista existeixen per milers. Però no és una constant del país. Hi ha moltíssima gent honrada que se sent d'allò més avergonyida d'aquest tracte. I a aquests, que tenen tantíssimes coses per explicar, no se'ls coneix en un passeig per l'Havana. Cal fer nit a les habitacions que lloguen a les seves cases, cal bellugar-se pel país, i ajuda que coneguis a algun cubà que visqui per les Espanyes i que et demani que portis coses als seus familiars.

Del nostre primer dia a Cuba ens queda la nostra única experiencia amb els "jineteros". La paraula té un inici exclusivament femení "jinetera" i té connotacions sexuals. Ara es fa servir per tots aquells que t'acompanyen a restaurants, cases d'hostes, bars o locals nocturns a canvi de comissions (sovint exagerades) i que a més, inclouen la seva consumició. Doncs el primer dia "habanero" ens va parar una parella pel carrer per xerrar, un fet molt habitual. Ella tenia uns 25 anys, ell passava clarament dels 30. Ens van portar a dinar a un paladar que coneixien. L'Irene Adler i una servidora sabíem exactament què estaven fent, però vam decidir que acceptaríem dinar amb ells per tenir l'experiència. El lloc era agradable. Nosaltres vam demanar el típic menjar crioll. Ells un mojito, que finalment van ser dos. Ens van parlar de la seva vida, o se la van inventar ves a saber. Ella era ballarina del Ballet Nacional i havia viatjat pel món amb la companyia. La veritat és que sí que tenia cos de ballarina. Una noia negra, no massa alta i força atractiva, amb el cos perfectament tornejat. Ell era un viva la vida. Ens va dir que estudiava hosteleria, però que en realitat dedicava el seu temps a la "santeria". Vaja, era un aprenent de santero, la barreja de religions africanes que conviuen amb el catolicisme i laicisme. El santero va aprofitar per tirar la canya a l'Irene Adler, al més pur estil "tu vida no ha empezado si no has probado un cubano". Miss Figueres se'l mirava escèptica i divertida. Jo li clavava mirades de "no te pases ni un pelo", que va captar en una milèssima de segon. A mi gairebé ni em va dirigir la paraula. Jo xerrava amb la ballarina. La brometa ens va costar 68 pesos. A Cuba, un dinar normalet i dos mojitos per ells 68 pesos! En fi, nosaltres ens vam ficar a l'embolat i a i així va anar la cosa. Quins peces!

La musaranya va anar a Cuba...

Abandono per uns dies. Merescudíssimament m'agafo vacances. M'han dit que a Cuba hi falta gent. Així que maleta en mà i amb ressò d'havaneres (m'acabo d'adonar d'on surt el nom d'aquestes cançons populars catalanes "havanera"-"La Havana". Si és que quan una té poques llums...) em despedeixo per uns dies. Emulant "l'avi" de tots el catalans embarcaré (en el meu cas a un avió) i intentaré no morir "al peu del canó". Se m'acuden un munt de tontades, començant per una de les primeres classes que vam tenir a periodisme, amb aquell personatge que intentava dibuixar Cuba a la pissarra. Desvariejo, sí. Ara em quedo amb Buena Vista Social Club, que escoltaré per anar ambientant-me. Fins d'aquí una setmaneta i mitja!

Per la porta gran

No tinc un interès especial d'escriure sobre Economia en aquestes pàgines. Prou que em toca fer-ho dia rera dia. Així que no ho faré, tot i que he de dir que la foto m'ha fet gràcia. Una gràcia que molt probablement la majoria de gent no l'hi trobarà. Intoxicació financera potser. Atenció al "torero" que ha deixat d'aquesta manera al més radiant símbol de Wall Street. Un tal "Manolito Subprime".

El mal humor de l'Arturo

Ahir una companya de feina ens va enviar un correu intern amb un article que havia escrit en Pérez-Reverte fa 10 anys. No cal dir que aquest senyor em sembla una persona intel.ligent, amb uns coneixements més que profunds sobre la història i la llengua espanyoles. Periodista que esperona i autor d'èxits que van des de La tabla de Flandes o El maestro de Esgrima al cèlebre Alatriste. És també un tipus d'aspecte malhumorat i em dóna la sensació que una persona no especialment fácil. Però tot això no té res a veure amb la seva feina i la seva capacitat de saccessajar conciències amb l'ajuda d'alguna paraula malsonant que altra.

Doncs l'Arturo Pérez-Reverte va posar negre sobre blanc el següent a les pàgines de "El Semanal" un 15 de novembre de 1998. Per celebrar el seu desè aniversari aquí el teniu. Es diu Los amos del Mundo. Per una servidora que treballa en qüestions d'economia i finances ha estat tota una sorpresa. O bé una sorpresa a mitges. A la redacció i amb els col.legues solem despotricar de la feina d'economistes i analistes financers. Mai són capaços de predir res de res. Quan ha passat i s'ha endut un munt de gent per davant, aleshores t'expliquen com ha anat la cosa. Ara, encertar-la amb com es bellugaran els diners l'endemà, ni de bon tros. Aquestes qualitats se les reserven els Soros del món, que mira que s'afarten a fer diners i demostracions de força i de "jo ja us ho deia".

I després trobem a aquest senyor, periodista, escriptor i membre de la Reial Academia Espanyola de la Llengua, que fa deu anys ja veia que les jugades de la vergonyosa banca d'inversió no anaven per bon camí. "Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva." He de dir que aquesta l'ha copiada de la Julia Roberts a Pretty Woman. "Tú no construyes nada", li deia a un embadalit Richard Gere quan aquest li explicava que treballava comprant empreses i venent-les a trocets. Arturo, ahí te hemos pillado!

"Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nobel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia."

"Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad." Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda."

Suposo que aquestes darreres frases les heu sentides i llegides a televisions, ràdios i premsa les darreres setmanes. El senyor Reverte es va avançar un any. Em trec el barret.

Puñeteros ricos

Constato que me he enganchado a una nueva serie. ¿Es buena? Está bien. Correcta. Guiones y personajes pasables. Sin embargo, disfruto como una loca con ella. Razón: básicamente sus actores, que convierten un entretenimiento sin mucho más en un tour de force interpretativo que hace difícil elegir al tiparraco más mezquino, más falso que un duro sevillano y a la vez más fascinante de todos.

Por cierto, estoy hablando de Dirty Sexy Money. Seré sincera. Empecé a verla única y exclusivamente porque el protagonista era Peter Krause. Para mi seguirá siendo siempre el Nate Fisher de Six Feet Under, pero reconozco que su personaje en Dirty Sexy Money, Nick George, le va como anillo al dedo. Nick es el hilo conductor de la serie. Un tipo honesto, agradable, íntegro y profesional contra un grupo de niñatos consentidos y problemáticos. Pero me da que Nick acabará siendo el mayor tiburón de todos, el más incomprensible y egoísta, en la misma línea que Nate. Ahí va mi pronóstico.

A los que residís en España, la dan en Antena 3. Yo, que me gusta esto de ver y escuchar a los actorcillos en sus lenguas vernáculas, me la he tragado en versión original. Una gozada. A destacar a Donald Sutherland, el cabeza de la familia más rica de Nueva York. Los Darling, unos Trump cualesquiera. Así nos presentan los títulos de crédito a la tropa.

Tripp Darling: The Empire Builder
Laetitia Darling: The sophisticated socialite
Patrick Darling: The Principled Politician
Karen Darling: The Professional Divorcee
Brian Darling: The Man of God
Jeremy and Juliet Darling: The well-behaved Twins

De todos ellos se tiene que encargar el pobre Nick George, el abogado de la familia y a menudo el "chico para todo". Reemplaza en el puesto a su padre, que ha fallecido en un accidente de avioneta provocado. Es decir, que alguien se lo ha cargado. El amigo Nick se cree que metiéndose en la familia podrá descubrir quién es el asesino. De momento, cada nuevo descubrimiento que hace le confunde un poco más.

Ningún Darling se salva de la quema. Yo me quedo con Sutherland, cuya sola presencia impresiona. Aunque quien se lleva la palma es el reverendo Brian, un personaje al que Incitatus pondrá en los altares. Mezquino, caprichoso, histérico y furibundo a la vez que totalmente perdido (¡y muy sexy!). El colectivo masculino apreciará en muchos sentidos a la "divorciada profesional". Aparte de ser guapísima, borda el papel. Y mención también para William Baldwin, el aspirante a senador de NY/presidente de Estados Unidos con gustos sexuales peculiares. William tenía la peculiaridad de ser el "Baldwin" guapo. Con el tiempo y los kilos ya es casi indiferenciable de su hermano mayor Alec. Aunque hay que decir que al igual que su brother, William es cada vez un actor más capaz.

Happy-go-lucky

Estoy de malas pulgas últimamente. Una de esas malas rachas en las que se acumulan demasiadas cosas. Con semejante estado me presenté el sábado en el cine. La elección: Happy-go-lucky, del británico Mike Leigh. Igual se me pega algo, pensé. No se me ha pegado mucho. Supongo que iba al cine con la esperanza de encontrarme con una suerte de Amelie anglosajona, menos agraciada, menos dulce, más dada al alcohol y a las minifaldas. Todo eso sí que lo tiene. Pero en todo caso no es una Amelie. Claro que se me olvidó que la dirigía Mike Leigh, un señor que firmó Secretos y mentiras o Vera Drake. Fantásticas ambas, pero no especialmente útiles en un mal día. Por algún sitio he leído que Mike Leigh es como Ken Loach pero en bueno. Difiero absolutamente. Mike Leigh es muy bueno, pero el cine social de Ken Loach no es sólo comprometido. Cinematográficamente tiene también una gran calidad. He perdido el punto. Qué arrebatos me dan a veces…

Happy-go-lucky, centrémonos. ¿Conocéis a una de esas personas que ríen todo el día? Jajaja, jijiji, la vida es bella! Y tú piensas… ¿de qué te ríes? Acaban de decir que el Euríbor baja, o que llueve en Cuenca, o que el café se ha enfriado. En fin, Poppy, la protagonista de Happy-go-lucky encaja con esta descripción. Así que mi primera reacción fue de exasperación, nervios más tiesos que un rábano. Pero a medida que avanza el relato, Poppy va adquiriendo consistencia. No es ninguna loca con la cabeza en las nubes. Es optimista, buena persona y con la mente en todo el mundo menos en ella. También és desconcertantemente feliz. Pero está claro que la realidad le va dando sus palos, y con ellos, el personaje toma profundidad dramática, matizando ese optimismo radical e infantil. Y todo sin dejar de ser un cuento de clase media londinense.


Sobresale Sally Hawkins, abofeteable y estrujable a partes iguales. Payasa, tierna y ¡tan británica! Capaz de cambiar de registro en una décima de segundo para pasar de aborrecerla a adorarla. De reír con su inconsciencia a dejarte helada con su lucidez y calidez. Y sin dar pie al recurso fácil de la dramatización. Una vez más aplaudo la capacidad de los intérpretes británicos. Fantásticos.

Pues estas eran mis reflexiones de la noche de ayer, mientras preparaba las primeras lentejas de la temporada. Se hace saber que me han quedado muy ricas. Hoy os las pongo negro sobre blanco (las reflexiones, las lentejas las tengo en un tupper). Deberes: mejorar mis dotes culinarias. Si es que lo más triste es que me encanta cocinar, por qué no lo hago casi nunca? Con esta pregunta os dejo. Happy-go-lucky, ninguna maravilla pero muy visible en estos momentos de sequía en las carteleras.

Sobrevivir a un totalitarismo

Hace 13 días que no escribo nada. Críticas recibidas. Soy un desastre absoluto, aunque reprendo esta página con fuerzas renovadas. Empecé a escribir este post ayer por la noche, cuando llevaba más de 12 horas en el trabajo. Unas horas antes Solbes salía de la redacción. Le gustó mucho el diseño de las oficinas. ¡Si es que esta santa casa donde trabajo es la repanocha! (sic). Pero está claro que no voy a hablaros de nuestro ministro de Economía y Hacienda. Bastante tengo cada día con bolsas, déficits e inflaciones varios.

No. Hoy le toca repaso a Milan Kundera. Lo que me costó a los 16 o 17 años zamparme La insoportable levedad del ser, La inmortalidad o La broma. ¡Pero cuánto los disfruté! Kundera ha sido acusado en un artículo en la revista checa Respekt de haber delatado a un compañero estudiante a la policía comunista. Dicho "espía" pidió a una amiga que le alojase una noche de 1950 en la residencia de estudiantes donde ésta vivía. Esa noche el estudiante es arrestado y condenado a 22 años de trabajos forzados. Cumple 13 y escapa a Occidente, estando convencido toda su vida de que fue su amiga quién lo delató.

Sin embargo, 58 años después, en su lecho de muerte, el marido de la supuesta delatora, que también sabía que el "espía" pasaría una noche escondido en la habitación de su esposa, confiesa que habló con otra persona sobre ese hecho. Otro estudiante, de nombre Milan Kundera. Esta historia fue investigada por dos redactores de la revista Respekt, que encontraron un documento de la policía que recoge una presunta denuncia de un tal Milan Kundera contra el "espía" en cuestión. No hay firmas ni tampoco el "DNI" checo del denunciante, que según parece, era preceptivo para formalizar cualquier reclamación.

El escritor checo ha negado rotundamente las acusaciones, aunque es cierto que las coincidencias son muchas. Si fuera cierto, lo lleguemos a saber o no, se uniría a una lista cada vez más larga de intelectuales delatores, espías o colaboracionistas con regímenes totalitarios. Ahí se encuentran Günter Grass y sus escarceos juveniles con el nazismo, o a otro nivel, las acusaciones vertidas sobre el periodista Ryszard Kapuscinki.

Me sigue sorprendiendo la capacidad de las dictaduras de sacar lo peor que hay en cada uno de nosotros. Nos han bombardeado con el daño que han generado los derechismos extremos, pero mucho cuidado con el socialismo totalitario. Se me pone la piel de gallina sólo al pensar en casos como los que se explican en La Vida de los Otros. Que nadie se quede con la versión dulcificada de la RDA que plantea Goodbye Lenin.

En todo caso, volviendo a Kundera, sea verdad o no lo publicado, ahí queda en su expediente, junto con las espléndidas obras que han salido de manos y su cerebro.

Vacances pagades d'en Woody a "titotitotitotito Barselonaaaaaaaa!"

Deures fets. Suposo que s'havia de veure. O potser de fet no calia. Tant és, el cas és que la darrera bajanada del Woody Allen ja ha caigut a la cistella de coses vistes. Veredicte? Un xurro. Fins fa relativament poc aquest home anava a pel.lícula per any posant al mercat productes decentíssims i, de tant en tant, autèntiques joies. Ara, el geni de Manhattan mantén el ritme frenètic de pel.lícula per any, però s'ha convertit més aviat en una màquina de xurros. Scoop em va semblar molt fluixa i Cassandra's Dream directament un fàstic. L'excepció que confirma la regla: Match Point. Fantàstica.

Vicky Cristina Barcelona. Títol ja de per sí amb poca gràcia. Tenim un del personatges que es diu Vicky, l'altre Cristina. Passen unes vacances a la nostra estimada ciutat. Títol de la pel.lícula? Vicky Cristina Barcelona. El que se'n diu ingeniós. Doncs bé, la cosa va així: dues noies americanes molt guapes se'n van de vacances a terres catalanes, convidades per una parella també de ianquis que viuen en un palau al Tibidabo. Una fa una tesi sobre la identitat catalana (tema de tesi que es veu que ningú no havia tractat. Nota al peu: ella no parla un borrall de català ni espanyol, no té ni la més remota idea de les costums, i és la primera vegada que trepitja la nostra terra. Que per què decideix fer una tesi sobre el catalans? Whatever.) i l'altra, la Johansson, no fa res.

En una exposició coincideixen amb el Javier Bardem, artista i latin lover a parts iguals, amb un pare que viu a Oviedo però que és l'únic que té accent català a tota la pel.li. Fascinant. La Victorina, la Cristineta i el "Xavi" es recorren el més típic i tòpic de la Ciutat Comtal a ritme d'una musiqueta odiosa (titotitotitotitotito Barselonaaaaaaaa!) i entre una cosa i l'altra, es van liant a l'espera que arribi l'exdona del pintor. (titotitotitotitotito Barselonaaaaaaaa!)

I la ex fa acte de presència en cos i ànima d'una histèrica Penélope Cruz. Aquí la història s'anima una mica, ja que ella i en Bardem li posen salsa. I mira que em sap greu dir això, perquè precisament la Cruz no és sant de la meva devoció. Pero el seu "I can't live with or without you" amb l'oscaritzat madrileny són les úniques escenes amb substància. I de mentres, titotitotitotitotito Barselonaaaaaaaa! (grrrrrrrrrrrr)

La resta fa una mica de pena. El personal masculí estarà encantat amb la presència de la voluptuosa Scarlett. La veritat és que està molt guapa, però lluny de Match Point. Això sí, té el paper més avorrit i absurd de la pel.lícula. En aquest sentit li dóna mil voltes la Rebecca Hall, que d'altra banda també és molt atractiva, tot i que menys morbosa. En Bardem té punts, però perd pistonada a mesura que avança l'invent. I sempre és d'agrair que aparegui la Patricia Clarkson, tot i que en un paper més que testimonial. Que gran que és aquesta senyora! Fantàstica a Elegy o fent de germana hippy de la Ruth Fisher a Six feet under.

I bé, que tot comença més o menys com acaba. 96 minutets, però tot i així a estones se'm van fer llargs. I més quan titotitotitotitotito Barselonaaaaaaaa! I és que ben poca cosa hi havia a explicar. Això sí, enlluernada amb una preciosa i irreal Barcelona, trufada amb el malson de veure la Lloll o el Joel Joan, però sense l'únic cameo que podria tenir gràcia: el d'en Joan Pera, la inconfusible veu catalana i castellana d'en Woody Allen. Per contra hi trobem en Bassas (que jo no vaig veure) i en Joan Laporta, en una escena que finalment va ser tallada del metratge. Una pena (o no).

Fins aquí les vacances pagades per Mediapro de Woody Allen a Barcelona. Una pel.lícula per encàrrec, intrascent i que solsament es deixa veure. Lluïment per a en Bardem i sobretot per la Cruz, que segurament rebrà nova nominació a l'Òscar. I per l'any vinent, nova empenta per al turisme de la capital catalana, que suposo que és bàsicament el que es pretenia amb aquest invent. (titotitotitotitotito Barselonaaaaaaaa!) .

En la retina

Hay imágenes, impresas en celuloide, imborrables. Millones. Distintas para cada cual. Fotogramas con los que no podemos evitar una sonrisa, o deshacernos en lágrimas, o aguantar la respiración. aquí algunas de mis elecciones.

El adiós a Paul Newman me ha devuelto una que él protagoniza. La habréis visto decenas de veces, con esa banda sonora pícara, granuja y vital. Butch Cassidy y su baile ciclista con Catherine Ross. Payaso y encantador, pasea sus acrobacias circenses ante la encantada chica de su amigo Sundance Kid. La verdad es que el Sr. Newman tiene decenas de otras escenas memorables, como el discurso final de Veredicto, de Sidney Lumet; sus precisos golpes sobre las verdísimas mesas de billar de El Color del Dinero; o el disgusto reiterado y alcohólico con el que mira a una bellísima Elizabeth Taylor en La Gata sobre el Tejado de Zinc. Pero para mí, ninguna tan dulce como esta. Disfrutadla!

Charles Chaplin me fascina. Desde los orígenes del Charlot más grosero y antipático a su transformación en el vagabundo triste, solitario y humano que todos tenemos en la memoria. No es necesaria una solo palabra para reirnos a carcajadas. Lo comprobé el otro día en el CaixaForum de Madrid, que hace una retrospectiva en imágenes del genio. Se pueden tener 7 o 70 años. Todos somos incapaces de permanecer serios ante el torrente de gestos y movimientos del entrañable clown del bombín y el bastón. Ya puede pasar el tiempo. El sonido acabó con Charlot, que se resistió a emitir una sola palabra. La única voz que le oímos fue una canción con la que nos abandonó para dar la bienvenida al Chaplin más social y político. Aquel al que América denegó poner pie en su suelo, a considerarlo un comunista. Aquel que firmó El Gran Dictador, Luces de la ciudad o Candilejas. Mis secuencias más mágicas: el baile de los panecillos, el festín del zapato en la Quimera del Oro y, sobre todo, a escena final de El Chico.

Trois Couleurs: Bleu. Sé que es una película lenta, triste, en la que casi no se dice una sola palabra. Ya lo sé. Pero me resulta fascinante. La dirección de escenas; el montaje, con esos fundidos a negro a mitad de escena que te desconciertan y aumentan la intensidad de lo que estás viendo; la música evocadora y a veces ensordecedora; y la mirada y cada uno de los gestos de Juliette Binoche. Esa Julie que no llora pese a su tragedia pero que es capaz de hacernos comprender absolutamente todo con su silencio, su sequedad y sus composiciones. Me encantan las escenas en las que ella se inspira: una anciana intentado reciclar una botella de vidrio, el ruido de la ciudad en una terraza de París, mientras el sol le calienta la cara, leyendo notas ya escritas... os dejo esta última.

El otro día me deshacía en elogios hacia el cuento que nos cuenta Harvey Keitel en Smoke. Pues no puedo dejar de volver a mencionarlo. Ya osconté lo que pensava de la película. Así que gozad del instante. Os presento a Auggie. (No he encontrado la versión en inglés, así que pierde muchísimo. Menos da una piedra).

Y ya por último, me despido con una de las escenas finales que más me ha impactado en los últimos tiempos. Se la debemos a David Cronenberg y a su Una Historia de Violencia. Tras todo lo ocurrido, la familia Stall se sienta a la mesa para cenar. Las miradas de Maria Bello y Viggo Mortensen son impagables. Aquí no os dejo la secuencia. estropearía la película si no la habéis visto. Y no quisiera estropear algo así a nadie.

Bueno, estas son algunas de "mis escenas" rememoradas estos días. ¿Qué decís vosotros?

Fever!

Estos dos últimos días no ha habido crisis financiera para mí. Ni rescates de bancos en Estados Unidos ni en Europa, ni compañías inmobiliarias con el agua al cuello por la falta de crédito y la escasez de clientes, ni políticos de ningún país asegurando que los ahorros de sus ciudadanos no corren ningún peligro.

Crisis, what crisis? Como aquel disco de los Supertramp. Sin embargo, tengo que reconocer que el hastío que me provoca que unos miles de parásitos de la banca de inversión y lindezas derivadas, amparados en unos reguladores que hacen cualquier cosa menos controlar el buen funcionamiento de los mercados, no ha sido el motivo de mi desconnexión del mundo. Es bastante menos poético que eso. Se llama gripe, o resfriado monumental, o bajón supremo de las defensas… o qué se yo.

El mundo se ve de otro modo con fiebre. Pese al malestar, las horas pasan soñolientas entre la cama y el sofá. A media tarde y tras haber cambiado de canal un millón de veces en La 2, echan un reportaje de animalitos (¡gran novedad!), seguido de una oferta para comprar los vídeos de Rodríguez de la Fuente. Y me pregunto quién querría comprar ahora esos documentales. El hombre sería un pionero y haría maravillas con los bichos, pero en fin, que con los años que han pasado, anda que no ha habido avances con el Discovery Channel, el National Geographic y la madre que los trajo! Vale sí, que es la fauna ibérica, pero es que mi sentido patrio está por los suelos y lo que es “fauna ibérica” en sentido amplio, veo mucha todos los días.

En fin, igual será la fiebre, pero el documental de La 2, concretamente sobre los “delfines cabeza de melón” me lleva a ver Finding Nemo. O “Nimou”, en inglés. Empieza heavy metal. Un tiburón o una morena, en fin, un bicho malo, se carga a la mamá del pececito y a sus futuros 400 y pico hermanos. Pobres críos, igualito que con lo de la mamá de Bambi. Y luego la cosa se va endulzando, hasta el punto que me veo deseando que a “Nimou” y a su sobreprotector papá se los coma un calamar gigante. En cambio, tengo que decir que los tiburones que han formado un club a lo “alcohólicos anónimos” para ayudarse a no comer pescaditos inocentes me parece absurdamente divertido. Y por cierto, Eric Bana (ñamiiiiiiiiii) es la voz de uno de ellos, en concreto el tiburón martillo. Respecto a papá pez payaso y al niño pez payaso me remitiré a las palabras de Bruce, el tiburón gordote de los millones de dientes: “For a clown fish, he's not that funny”. ¡Cuánta razón! De nuevo me excuso... será la fiebre.

Y más cosas que he intentado ver entre pañuelos, antibiótico, eferalganes y alguna que otra cucharada de la sopa que me dejó mi madre antes de salir corriendo porque perdía el AVE de las cuatro a Barcelona: In her shoes (10 minutos, hasta mi querida Toni Colette logró asquearme. Y por Dios, que alguien rescate a Shirley McLane, la Fed por ejemplo, que tiene práctica últimamente. Que devuelvan a la vida a Jack Lemmon y a Billy Wilder para devolverla al camino, os lo pido por favor!). Must love dogs. Esta la echaban en TeleMadrid o algo así... sí, con John Cusack y Diane Lane, pero terrible!

Así que por favor programadores de televisión, hacedme un favor y poned algo cuando menos decente. O por favor virus varios, dejad que me recupere cuando menos un poco para que sea capaz de leer durante media hora sin que me estalle la cabeza, o para salir un ratito a la calle a airearme y dejar atrás este piso donde no se oye nada. Al final me desquiciaré y hablaré con las paredes. Otra vez me disculpo. Será la fiebre.

Paul Newman

Hacía tiempo que lo sabíamos. Y ya no está aquí. Hace un par de años me sobresaltó ver sus ojos azules en las portadas de los diarios. Me temía lo peor. Pero no, anunciaba que se jubilaba. Dejaba el cine. Pocos le hicieron caso. Los rumores sobre un reencuentro en pantalla con Robert Redford perduraron hasta el último memento. No ha llegado.

Paul se ha ido. Al fin y al cabo era un tipo normal. Un señor discreto, que a su vez ha sido una de los iconos más deslumbrantes del cine estadounidense. Aquel por el que ha suspirado la mayoría de la población femenina de este mundo. También parte de la masculina. El resto cuando menos le ha admirado, a menudo con resignación. No ha habido antídoto contra su belleza. Tampoco muchos peros que poner a sus composiciones. Burleta y granuja, lejos del galán al uso, prefirió al antihéroe pero nunca se libró del seductor. Ni a los 30, ni a los 40, ni casi a los 80. ¡Brindemos por eso!

Buenas noches, Paul. Nos vemos pronto. En una tarde de domingo, ahora que empieza a refrescar y apetece quedar-se en casa acurrucado en el sofá viendo una película. Será La gata sobre el tejado de zinc, La leyenda del indomable, El color del dinero, Ni un pelo de tonto, Marcado por el odio, El buscavidas, Dos hombres y un destino, El Golpe… Mientras, seguirás mirando distraido desde la pared, al ladito de los libros de “Y”, en blanco y negro sentado sobre una vespa. Porque el mundo seguramente es mejor contigo dentro. Lo dicho, buenas noches y hasta pronto.

Ni HBO ni la BBC

Hi ha qui arriba a casa cansat, es fica a la dutxa, es prepara alguna cosa per sopar i s'apoltrona al sofà disposat a que la tele l'entretengui fins que la son el vençi. Agafa el comandament a distància (qui no deixa la TV en stand by, tota ella a les fosques però amb la llumeta vemella desafiant burleta les recomanacions ecologistes?) i no s'esforça ni en canviar de canal. Patapám! Immersió en la realitat cutre-absurda-cool de Sin tetas no hay paraíso. També pot impactar amb el prostíbul/institut de Física o Química. Amb la barreja de Hill Street Blues i Manos a la Obra que és Los hombres de Paco. Delirant, i no precisament en el sentit festiu de la paraula. I suposo que un llarguíssim etcétera de sèries que no conec.

Pels que no viuen a la gran Pannnia Connnio! que diu un company de feina, us diré que la sèrie de la "pechuga paradisiaca" es un remake d'una de llatinoamericana, crec que colombiana. Aquí està ambientada als barris de classe treballadora de Madrid. Unes noietes senzilles i guapetones, però poc adinerades, s'adonen que la única sortida que tenen per triomfar a la vida és ampliar la seva capacitat mamària perquè uns traficants de droga mindundis se n'enamorin. Pel mig hi ha disgustos familiars, petita delinqüència i una love story tràgica a l'estil Romeu i Julieta. Igual no ho explicat exactament tal com és, però més o menys. L'"Y", a qui cito no textualment, us pot il.lustrar si esteu interessats en el tema. Bé, doncs aquesta meravella va ser un dels grans hits d'audiència de la temporada passada. Encara us pregunteu per què no m'enganxo a la programació? En tot cas, entenc que hi ha gent que tot i que veu que es tracta d'aberracions sense nom, els distreu una estoneta. El meu problema és que no em generen el més mínim interés, per molt que els actors siguin adonis musculats. Per cert, el prota de Sin tetas… va de tio dur. Pretén ser un Michael Madsen o un Russell Crowe… i posa la veu del Marlon Brando al Padrino. Un actor de mètode. Heretge!!! L'haurien d'aniquilar només per això.

Pero lo cortés no quita lo valiente. Hi ha una sèrie espanyola que em fa molta gràcia. Sí senyors. És Aída. Irreverent, d'humor gruixut i groller, amb personatges políticament d'allò més incorrectes. Però tot sovint molt tendra. Li retrec que cada vegada més es queda en el cacaculopedopis, però menos da una piedra. Em fa riure. Sol acostar-se a la immigració, la droga, l'alcohol, la petita delinqüència o el fracàs des de la carcajada. Les ments benpensants poden sentir-se ofeses, però la veritat és que al final de cada capítol tots i cadascun dels personatges tenen la seva ració d'amistat i de suport. Tant se val que sigui l'immigrant, el drogadicte, la prostituta o l'alcohòlica. Proximitat, normalitat i contacte que fan que es diguin les coses tal com ragen. Sense el filtre de les bones maneres i la contenció verbal dels qui habitualment no convivim amb ells. Sobre Cuestión de sexo… es correcta, però es fa repetitiva, no sabria dir exactament per què.

I no voldria acabar la xerrameca sense fer esment a alguns esforços que ha fet TVE intentant emular la BBC. Recordo que l'adaptació de La Regenta de Clarín, amb l'Aitana Sánchez-Gijón y el Carmelo Gómez era estupenda. Per casa sempre he sentit que la minisèrie de Los Gozos y las Sombras era molt bona. I suposo que moltes altres. Us ho deixo a vosaltres. Ja veieu que el meu coneixement sobre el tema no és precisament extens.

Enchufados

No me gusta la televisión. Soy incapaz de seguir un reality show. Detesto los concursos. Me aburre y me da vergüenza ajena que la gente tenga que hacer el tonto en la tele para ganar unos euros frente a un presentador ganso. Y asesinaría a todas y cada una de las personas que componen el mundo del corazón, a uno y otro lado de la cámara.

Nada de esto dice mucho de mí, que me paso al menos 9 horas diarias en el universo de la información. Pero es cierto, no se me da nada bien lo de ser espectadora. Mal hecho por mi parte.Y ahora habrá quién diga: "pues con la de buenas series que algunas productoras estadounidenses se están sacando de la manga…" Pues toda la razón. Y a eso vamos, a levantar un monumento a HBO. Y es que mi vida ya no es la misma desde que hace 5 o 6 años conocí a la familia Fisher. Nate, David, Ruth, Claire, Brenda o Nathaniel me devolvieron el interés por la pequeña pantalla como medio de entretenimiento. Nos visitaban una vez por semana en la 2, creo que los jueves, y a horas cada vez más intempestivas.

Les descubrí por casualidad, a la espera de la llegada del Sr. Gasset y sus Días de Cine. A dos metros bajo tierra fue maltratada como cualquier buena serie que se precie. Cambios de horarios sin previo aviso, repetición de capítulos, mezcla de temporadas… hasta que finalmente llegó el DVD y las temibles descargas de Internet. Y se acabó A Dos Metros Bajo Tierra para convertirse en Six Feet Under. Desde entonces sus rarezas tan humanas y a menudo tan miserables ya están en mi cabeza con la voz amigable de Peter Krause, la gravedad del tono de Michael C. Hall, los peculiares ataques de histeria en la garganta de Frances Conroy y, sobre todo, la madurísimos y burletas chorros de palabras de Lauren Ambrose. Será que me gustan los perros verdes, porque si recuerdo con placer esperar a la madrugada para ver por la tele a un grupo de gente rara tengo que remontarme a Doctor en Alaska.

Six Feet Under da para mucho, así que ya me entretendré a escribir sobre mis neuras derivadas y fomentadas por esta familia de funerarios. Cuando veo en mi ordenador la cotización de Funespaña no puedo dejar de pensar en ellos. (Estoy fatal, lo sé). También vinieron a mi memoria cuando puse un pie en Estados Unidos, país trufado de estas familiares "funeral homes". En fin, que hace ya tiempo que ando buscando sustituto a mis queridos Fisher, de momento sin demasiado éxito. Me enganché a Dexter en Londres, a la espera que Michael C. Hall obrara el milagro. Y no hay reproches para él. La idea de la serie es imaginativa y con mucho jugo. Sin embargo, no me acaba de convencer su desarrollo. También me desalienta la falta de miga del conjunto de personajes, que no acompañan como es debido al protagonista.

Siguiendo con los chicos de Six Feet Under, tengo ganas de ver cómo se las arregla Peter Krause en Sexy Money, pero le va a costar dejar de ser Nate, por lo menos para mi. Y los deberes… muchos. Recuperar The Wire, porque el visionado de los primeros capítulos en el slang de la droga en Baltimore me dejaron sin entender nada. Esta vez me procuraré subtítulos. Volver a empezar con los Soprano y verla como Dios manda. Y ponerme manos a la obra con Mad Men. Vaya, muchos deberes.

PS: Hoy empieza el otoño. A disfrutarlo!

Butaques

Resulta que en els darrers temps he voltat força pel món. Barcelona ha quedat lluny. Primer van ser sis mesos a Bergen. Després dos anys a Londres. Des del passat gener m'amago a Madrid. Nous paisatges, noves cares i noves sales de cinema. La droga és la droga, així que si una cosa no m'he deixat de visitar en cap d'aquestes ciutats han estat els seus cines. Sola o acompanyada, els he anat tastant amb diferent fortuna.

Bergen fa olor de net i de terra mullada. Envoltada de muntanyes de vegetació exhuberant, busca el mar a través dels foscos fjords. Casetes de fusta de conte de fades a les faldilles del Floyen, una de les set muntanyes que envolten la capital cultural i universitària de Noruega. Aquests són alguns dels pros. Els contres, també uns quants, entre ells, la perenne pluja, l'artífex del verd lluent dels boscos i del so de l'aigua en rierols i caients que es formen a tots els racons.

Deixat enrere el Bryggen de postal i encaminant-nos cap a les facultats ens trobem amb una plaça, seu del Teatre Nacional, Det Norske Theater, llegat del més destacat dramaturg del país, Henrik Ibsen. I just allà al costat, el Bergen Kino. Cada vegada que hi passava em venia al cap la Mafalda. El Bergen Kino, literalment Cinema de Bergen, és una multisala curiosa. S'hi barreja el cinema comercial amb el més minoritari. A més, celebra cada any un festival de cinema reduït. Recentment, en el marc d'aquest festival, vaig veure la preestrena de Babel. Curiós. Els noruecs no doblen absolutament res. Ni televisió ni cinema. Són els reis del subtítol. I així de bé parlen idiomes. Babel per mi va tenir força dificultats. Cap problema amb la part en anglès. Obviament tampoc amb l'espanyola… però l'àrab i el japonès subtitulats en norueg em van plantejar alguna que altra dificultat, que els meus companys de butaca molt amablement van solucionar. Un record del Bergen Kino… el que vaig arribar a riure amb l'Argui, l'Stefan i la Sara veient High Fidelity. Aquell temps, aquella gent… Entrada al Bergen Kino: 90 corones noruegues – 11 euros.

Londres. Leicester Square. Entrada a qualsevol dels cinemes de la plaça: 14 lliures - 18 euros. Pel.lícules disponibles: qualsevol gran producció de Hollywood, amb les estrelles de torn vestits de gala i fent morritos a les portes del cinema. No m'hi han vist massa el pèl, a causa del preu absurd i perquè he evitat amb totes les meves forçes trepitjar l'asfixiant Leicester. No sempre és posible, especialment perquè també allà es troba l'irreverent Prince Charles. Cinema de reestrena, tot i que amb títols molt recents, i amb un preu més que assequible a la capital britànica: 4 lliures – 5'10 euros. Els abonaments encara redueixen més el preu. El Prince Charles és una sala ronyosa, fins i tot per als standards britànics. D'aquelles que la peli comença quan es corren les cortines. Fa una mica d'olor de ranci i s'acumula un munt de gent curiosíssima i d'arreu del món. És tan cutre i entranyable que fins i tot li colen gols les distribuïdores. Recordo veure-hi El Ilusionista. Una còpia en la que en el 90% del metratge es veia un micro sobre l'Edward Norton. A tot això, un dels meus companys d'aventura es va quedar fregit de l'avorriment. Roncava com un condemnat mentre tothom xiulava cada vegada que sortia el micròfon.

Viure a prop de Baker Street convertia l'Screen on Baker en un punt de referència. Dues sales minúscules i una programació d'allò més selecta dins del cinema comercial. La santa rutina del diumenge: llevar-te no massa d'hora, esforzar tranquil.lament a casa i sortir cap al farmers' market de l'aparcament de Marylebone High St. Comprar verdura fresca, bona i a bon preu per la setmana… i de tornada cap a casa, parada a l'Screen on Baker per comprar les entrades per la tarda. Coses de tractar-se d'un cinema petit: si anaves just de temps et quedaves sense entrada. Entre moltes altres, allà va caure Good night and good luck. Per cinema europeu, l'opció era el Curzon, sobretot el Soho, però també el Mayfair.

Ara bé, si he de triar una excursió cinèfila a Londres, s'endú el premi l'aventura que en Bigmouth i una servidora van viure per veure Banderas de nuestros padres. Repassant la cartellera de dalt a baix vam veure que només la feien a l'Odeon Peckham.

Sabíem que no era exactament un barri molt recomanable. De fet, aquella mateixa setmana havien matat a trets a 3 adolescents de la zona. Però no en vam fer cas. Allà ens vam plantar prop de les 5 de la tarda. El noi de la taquilla va dir lacònic: "ten pounds", i nosaltres vam deixar dos bitllets de 10 a la finestreta. Ell ens torna a mirar i diu: "not each, it's just ten pounds". Vam recollir un dels bitllets i vam marxar cap a la sala, rient del que el taquiller devia pensar d'aquells dos que s'havien perdut per Peckham. Dos catalanets explorant els baixos fons de Londres… Banderas de nuestros padres ens va decebre. Eren passades les 8 del vespre d'un dissabte fosc d'hivern. En posar els peus de nou al High Street de Peckham, ens vam adonar que érem els únics blancs (i suposo que amb pinta de pijos) de tota l'àrea. Grups de jovenets amb caputxes, carregats de cadenes i amb la música a tot drap ens miraven amb cara de pocs amics… Així que gairebé vam córrer fins la parada de l'autobús, sota la mirada atenta dels habitants d'aquest barri conflictiu de la riba Sud del Tàmesi…

Tot sigui per rendir homenatge a en Clint Eastwood…

Y Harvey nos contó un cuento

Plano fijo del actor. Empieza a contar una historia y, lentamente, el zoom nos acerca a sus facciones. Se trata de un cuento. ¿Cuánto hace que no os cuentan un cuento? Yo, cuando el mono aprieta, me pongo un ratito Smoke y dejo que la voz de Harvey Keitel me deje soñolienta y con una sonrisa en los labios. Ese Auggie lúcido y poético que no importa el tiempo que pase, sigue abriendo a diario su tienda de tabacos. El Auggie que a las ocho de cada mañana capta con su cámara un instante de su esquina del barrio neoyorquino de Brooklyn y luego lo atesora en su álbum de fotografías. Auggie, desaliñado, sencillo y sensible, capaz de sorprender con cada palabra y cada gesto. Poesía y humanidad desprovistas de excesos intelectuales. Un gustazo.

Y ante sus palabras, la mirada siempre sorprendida, cómplice y admirada de Paul, escritor brillante pero atascado, curioso, triste y cercano. La antítesis de lo que desprenden en general novelistas, ensayistas y poetas. Tal vez una parte de cómo le gustaría ser al aquí guinista Paul Auster. Simpatía y cariño por un escritor que no nos aburre con su genio ni su egocentrismo. O quizás, en mi caso, simpatía y cariño por su artífice de profunda voz, William Hurt.

Qué contradicción que deteste tanto el tabaco y que me guste tanto Smoke. Desde la primera anécdota humeante de Sir Walter Raleigh y su reina Bessy, a la voz rota e inconfundible de Tom Waits poniendo música de feria al cuento de Navidad de Auggie. Pero sobre todo, me quedo con ese relato final de Harvey.

Innocent When You Dream

The bats are in the belfry

the dew is on the moor

where are the arms that held me

and pledged her love before

and pledged her love before

It's such a sad old feeling

the fields are soft and green

it's memories that I'm stealing

but you're innocent when you dream
when you dream

you're innocent when you dream

Running through the graveyard

we laughed my friends and I

we swore we'd be together

until the day we died

until the day we died

made a golden promise

that we would never part

I gave my love a locket

and then I broke her heart

and then I broke her heart