Recordo sortir d'una sala de cinema de Barcelona. Tenia 16 o 17 anys. Les voreres de la Diagonal estaven cobertes de fulles seques dels plataners. Començava a fer fred. No recordo la pel.lícula. Mala senyal. Em va passar sense pena ni glòria. Però tinc gravades amb foc les paraules del meu company de butaques polsoses i cinèfiles d'aquells temps. Van venir després d'una llarga estona de caminar silenciós entre els nostres pensaments, a l'alçada del carrer Nàpols: "no surts de vegades enrabiada del cine? Gelosa? Decebuda, no tant amb la pel.lícula, sino amb tu mateixa? Jo tot sovint. Perquè envejo la capacitat de sentir amb la intensitat de molts personatges. Quina manera de sentir-se vius! Rient, plorant, patint, mirant… en una paraula VIVINT".No lluny de la trentena segueixo pensant en les seves paraules, que continuen encaixant tan bé en mi tantes vegades quan comencen a aparèixer els títols de crèdit. Anys més tard d'aquesta conversa, un altre amic m'apuntava l'emprempta del cinema en el meu aprenentatge. Una emprempta similar a la que els llibres havien tingut en el seu. Part de la meva educació sentimental.
Aquella que va començar amb escassos tres anyets, quan el meu pare em va portar al cine a veure "La bella durmiente" de Disney. No les tenia totes que al apagar el llums comencés a bramar. Així que em va asseure al respatller de la cadira, bossa de crispetes en mà. I quan va començar la pel.lícula, vaig obrir la boca i em vaig quedar sense parpellejar mirant la pantalla hora i mitja... I amb les primeres imatges em va preguntar: "Que t'agrada?". Jo, que seguia amb la boca oberta, vaig assentir sense treure els ulls dels dibuixos. Màgia. Amor a primera vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada