El adiós a Paul Newman me ha devuelto una que él protagoniza. La habréis visto decenas de veces, con esa banda sonora pícara, granuja y vital. Butch Cassidy y su baile ciclista con Catherine Ross. Payaso y encantador, pasea sus acrobacias circenses ante la encantada chica de su amigo Sundance Kid. La verdad es que el Sr. Newman tiene decenas de otras escenas memorables, como el discurso final de Veredicto, de Sidney Lumet; sus precisos golpes sobre las verdísimas mesas de billar de El Color del Dinero; o el disgusto reiterado y alcohólico con el que mira a una bellísima Elizabeth Taylor en La Gata sobre el Tejado de Zinc. Pero para mí, ninguna tan dulce como esta. Disfrutadla!
Charles Chaplin me fascina. Desde los orígenes del Charlot más grosero y antipático a su transformación en el vagabundo triste, solitario y humano que todos tenemos en la memoria. No es necesaria una solo palabra para reirnos a carcajadas. Lo comprobé el otro día en el CaixaForum de Madrid, que hace una retrospectiva en imágenes del genio. Se pueden tener 7 o 70 años. Todos somos incapaces de permanecer serios ante el torrente de gestos y movimientos del entrañable clown del bombín y el bastón. Ya puede pasar el tiempo. El sonido acabó con Charlot, que se resistió a emitir una sola palabra. La única voz que le oímos fue una canción con la que nos abandonó para dar la bienvenida al Chaplin más social y político. Aquel al que América denegó poner pie en su suelo, a considerarlo un comunista. Aquel que firmó El Gran Dictador, Luces de la ciudad o Candilejas. Mis secuencias más mágicas: el baile de los panecillos, el festín del zapato en la Quimera del Oro y, sobre todo, a escena final de El Chico.
Trois Couleurs: Bleu. Sé que es una película lenta, triste, en la que casi no se dice una sola palabra. Ya lo sé. Pero me resulta fascinante. La dirección de escenas; el montaje, con esos fundidos a negro a mitad de escena que te desconciertan y aumentan la intensidad de lo que estás viendo; la música evocadora y a veces ensordecedora; y la mirada y cada uno de los gestos de Juliette Binoche. Esa Julie que no llora pese a su tragedia pero que es capaz de hacernos comprender absolutamente todo con su silencio, su sequedad y sus composiciones. Me encantan las escenas en las que ella se inspira: una anciana intentado reciclar una botella de vidrio, el ruido de la ciudad en una terraza de París, mientras el sol le calienta la cara, leyendo notas ya escritas... os dejo esta última.El otro día me deshacía en elogios hacia el cuento que nos cuenta Harvey Keitel en Smoke. Pues no puedo dejar de volver a mencionarlo. Ya osconté lo que pensava de la película. Así que gozad del instante. Os presento a Auggie. (No he encontrado la versión en inglés, así que pierde muchísimo. Menos da una piedra).
Y ya por último, me despido con una de las escenas finales que más me ha impactado en los últimos tiempos. Se la debemos a David Cronenberg y a su Una Historia de Violencia. Tras todo lo ocurrido, la familia Stall se sienta a la mesa para cenar. Las miradas de Maria Bello y Viggo Mortensen son impagables. Aquí no os dejo la secuencia. estropearía la película si no la habéis visto. Y no quisiera estropear algo así a nadie.Bueno, estas son algunas de "mis escenas" rememoradas estos días. ¿Qué decís vosotros?

12 comentaris:
"Las miradas de Maria Bello y Viggo Mortensen son impagables"
Lo mejor es la escena de cama, y no lo digo en coña!
La última Escena rememorada ha sido http://www.youtube.com/watch?v=FvBcl40QOhQ
Y a mi gustan todas las escenas de Violence!!! Bueno, digamos que las de Philly menos, pero son necesarias. Y la del final, la de la cama... y la de la escalera son impagables.
-- p.
Així que les escenes de llit… jo em poso poètica i us deixo el "rain drops keep falling on my head" o el ball dels panets i vosaltres aneu directament al gra! En fi, a mi també em semblen molt bones. La del llit molt maca i la de l'escala, violenta i brutal. Jo crec que els blaus que ella es fa a l'esquena són reals… En conjunt, grandísima pel.lícula.
I que gran en Lawrence, Pere. Aquell llumí… ayyyyyyyyyy! I els homenatges fets a aquesta escena, com el que en Coppola li fa a Dràcula. Per cert, a algun lloc he sentit que és una de les escenes preferides de l'Spielbelg. Salut i David Lean!
Lo de Spielberg surt als extres de l’edició remasterizadamegaguaidelamuerte (i que va fer ell mateix), en una entrevista que li fan i explica com és una de les pelis que el van captivar de jove i el van portar a ser cineasta. Llumí a part també em quedo amb l’escena de l’assalt al tren. Respecte a altres moments cinematogràfics allà va un potipoti de clàssics, frikades i altres deliris.
-El Padrino: escena del bateig del nebot de Michael Corleone mentre que paral•lelament la Familia ajusta comptes amb els altres mafiosos.
-Blade Runner: final amb Rutger Hauer a dalt de l’edifici i amb la pluja... I’m a replicant and I love to live.
-Dracula: aquell inici “The year 1462 A.D. Constantinople had fallen...” quan vaig anar al cine em vaig quedar enganxat a la butaca: les imatges, la música i la narració.
-Espartaco: discursos de Charles Laughton i escena després de la batalla quan Craso pregunta als presoners qui és Espartaco, i es van aixecant un a un dient “I am Spartacus”.
-Senderos de Gloria: escena final a la taverna amb la noia alemanya cantant i els soldats francesos que la miren entenent el seu dolor.
-A History of Violence: m’apunto al que dius i als comentaris dels meus predecessors sobre les escenes del llit.
-Reservoir Dogs: Michael Madsen torturant al poli i ballant.
-Evasión o Victoria: Max Von Sydow: “El mundo sería un lugar más civilizado si las naciones resolvieran sus diferencias sobre un terreno de juego”. Això és en represalia per recordar l’altra dia el dia de la infamia al Woody :-)
Ara que l'Incitatus ha tret el tema... xavals, us agrada BLADE RUNNER??????
La vaig veure fa poc per primera vegada i em va semblar un frau.
bigmouth, quedes exiliat més allà de la porta de Tannhäuser.
-- p.
Bigmouth, arderás más allá de Orión...
Carai, resposta contundent! Bocagrossa, he de dir que a mi també em va fascinar en el moment que la vaig veure. Potser perquè mai no havia vist res semblant i des d'aleshores les còpies d'estil han anat a dojo. A més, la vaig recuperar fa 4 o 5 anys i em va seguir semblant fantàstica.
Ara bé, si he de triar-ne una del Ridley Scott em quedo amb el primer Alien. Sé d'un parell, véase un tal incitatus i un tal pere, que no estaran d'acord, pero el Nostromo, aquella casa encantada sideral, la gran Sigourney, els escenaris, la música, el buit de l'espai i el terror que vaig sentir la primera vegada encara perduren. Doncs això!
"This is Ripley, last survivor of the Nostromo, signing off"
Ripley rules!
-- p.
ostia... triar entre blade runner i alien... uff. Alien una mica anterior va ser una veritable innovació. En un moment marcat per les històries de l'espai èpiques i amb naus boniques que va portar George Lucas, el sinistre Alien i la vella i cascada Nostromo oferia un panorama completament diferent, i aterrador. Vamos, que també la tindria entre el hall of fame de les meves pelis.
Clar que Alien, crec que té el dubtós honor de que és de les sagues que més empitjora amb cada seqüela
Hey, Aliens rules as well!
"Get away from her, you bitch!"
I ja que este amb escenes de pelis de sci-fi: Ghost in the Shell, al final de tot, quan Kusanagi el mestre de les Titelles ja se han "fusionat" i es desperten en un cos de nina de 16anys?
Ara crec que me he passat de freakisme...
-- p.
Uff... Ghost in the Shell ja em supera, el manga és la criptonita pel meu frikisme
:-)
Publica un comentari a l'entrada