El mal humor de l'Arturo

Ahir una companya de feina ens va enviar un correu intern amb un article que havia escrit en Pérez-Reverte fa 10 anys. No cal dir que aquest senyor em sembla una persona intel.ligent, amb uns coneixements més que profunds sobre la història i la llengua espanyoles. Periodista que esperona i autor d'èxits que van des de La tabla de Flandes o El maestro de Esgrima al cèlebre Alatriste. És també un tipus d'aspecte malhumorat i em dóna la sensació que una persona no especialment fácil. Però tot això no té res a veure amb la seva feina i la seva capacitat de saccessajar conciències amb l'ajuda d'alguna paraula malsonant que altra.

Doncs l'Arturo Pérez-Reverte va posar negre sobre blanc el següent a les pàgines de "El Semanal" un 15 de novembre de 1998. Per celebrar el seu desè aniversari aquí el teniu. Es diu Los amos del Mundo. Per una servidora que treballa en qüestions d'economia i finances ha estat tota una sorpresa. O bé una sorpresa a mitges. A la redacció i amb els col.legues solem despotricar de la feina d'economistes i analistes financers. Mai són capaços de predir res de res. Quan ha passat i s'ha endut un munt de gent per davant, aleshores t'expliquen com ha anat la cosa. Ara, encertar-la amb com es bellugaran els diners l'endemà, ni de bon tros. Aquestes qualitats se les reserven els Soros del món, que mira que s'afarten a fer diners i demostracions de força i de "jo ja us ho deia".

I després trobem a aquest senyor, periodista, escriptor i membre de la Reial Academia Espanyola de la Llengua, que fa deu anys ja veia que les jugades de la vergonyosa banca d'inversió no anaven per bon camí. "Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva." He de dir que aquesta l'ha copiada de la Julia Roberts a Pretty Woman. "Tú no construyes nada", li deia a un embadalit Richard Gere quan aquest li explicava que treballava comprant empreses i venent-les a trocets. Arturo, ahí te hemos pillado!

"Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nobel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia."

"Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad." Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda."

Suposo que aquestes darreres frases les heu sentides i llegides a televisions, ràdios i premsa les darreres setmanes. El senyor Reverte es va avançar un any. Em trec el barret.