Sants de la meva devoció

No me’ls crec. M’avorreixen. Passo de pagar més de 7 euros per veure’ls dues hores (o més). Alguns d’ells són intèrprets respectats, però no, gràcies. Alguns d’ells segurament us agradaran a vosaltres, en un o altre sentit. Estic parlant de gent com el Sr. Pitt i senyora. Millor dit, la Sra. Jolie i senyor. També aquella noieta amb cara de verge de Murillo però amb desenes de kilos menys anomenada Gwyneth Paltrow. I sí, també el darrer Romeu, el noi que decideix morir perquè no li dóna la gana de pujar al tros de fusta desprès del Titanic, un actor amb carona de 20 anys i cos de 50.

Al Sr. DiCaprio se’l rifen els directors de renom, aquells que fan pel.lícules amb cara i ulls i que condueixen als seus actors a les portes de l’Óscar: Scorsese, Spielberg, Danny Boyle, Baz Luhrmann… i ara Sam Mendes. Aquesta darrera història promet. Matrimoni jove de classe mitjana que viu tremendament infeliç en un suburvi d’una gran ciutat nordamericana. Es creuen diferents i emprenen la seva pròpia revolució per canviar les seves vides. Agafa’t que venen revolts.

La pel.lícula en qüestió és Revolutionary Road. Colpidora, angoixant, fastigosament versemblant. En la vessant d’American Beauty, també d’en Mendes, però sense concessions a una sola rialla. Amb aquest material es passeja la Kate Winslet, com sempre, amb tota naturalitat, fent que sembli fàcil el que és vertaderament complicat. Tant se val quin repte se li posi al davant. Aquesta senyora brilla sense esforç aparent. Li surt de l’ànima a raig. Jo seré eternament als seus peus. Fins aquí, “en línea con lo previsto por los analistas”: la Kate donant lliçons magistrals des de la pantalla.

Tercera escena. El matrimoni va en cotxe discutint. La baralla va pujant de to. La Kate es va posant desagradable. Pots sentir el seu disgust, la impotència, la ràbia, el desànim i tota la bilis que li surt de dins. L’entens però no per això li tens simpatia. Entremig, en DiCaprio li va donant la rèplica. Com a conseqüència de la meva indiferència envers aquest senyor, em concentro més en el poc que m’agrada la seva cara que en què diu i com ho diu. Però tot d’una, la Kate i en Leo surten del cotxe per continuar la baralla dempeus. A l’amic DiCaprio li agafa un rampell que fa que em mogui incòmoda a la butaca. Com ho ha fet això? Canvia de registre diverses vegades a cada escena i transmet sentiments i emocions a tort i a dret. A mitja pel.lícula ja m’he tret el barret i m’he empassat moltes de les meves paraules. Quan apareixen els títols de crèdit, estic directament amb la boca oberta.

He vist Gangs of New York, The Departed, Blood Diamond, The Aviator… aquestes dues últimes amb nominació a l’Òscar inclosa. Mai no diria que aquest senyor és un mal actor, però tampoc dels bons. Doncs estic per retirar-ho. Give him a chance. Només per Revolutionary Road i sí, What’s eating Gilbert Grape s’ho mereix. Senyor DiCaprio, que sàpiga que li acabo de concedir tot el meu respecte.

Altres casos de brillantor parcial em fan pensar en el Brad Pitt de Burn after reading. Tan absurd i hilarant que em va fer oblidar per un parell d’hores el ninot que és. És tot un mèrit. La seva senyora no ho ha aconseguit tot i protagonitzar un dels darrers treballs d’en Clint Eastwood. I se m’acut també l’Alec Baldwin. De ser un complet desastre a no decebre en cap de les seves aparicions. Ara pensava en The Cooler, The Departed o The Good Shepherd.