Aquí no hay playa... y qué, y qué?

Madrid té un metro fantàstic, gresca i xerinola per donar i per vendre de dilluns a diumenge si estás "in the mood", les seus de les principals empreses del país, administració de l'Estat, de la Comunitat, del Municipi (punyalada va, punyalada ve, això sí). Sí, sí, pero aquí no hay playa! I un colló! Amb les comunicacions actuals tens la platja i el que et vingui de gust a tocar de pedra. Que sí, que sí. Que els madrilenys han pres la cartera a la resta de l'Estat, i el mes fotut és que amb el vistiplau de la majoria de castellans, extremenys i altra fauna ibèrica. "Hombre, es que es la capital", diuen. Doncs res, deixa de plorar perquè has d'anar a Madrid si t'han d'operar o si no t'arriba ni un trist autobús al poble.

Un dels efectes del "todo para Madrid" és que la ciutat és en un focus d'atracció de gent de la pell de brau. En l'any que porto en aquesta ciutat, crec que no he conegut un sol madrileny (gatos es fan dir ells), cosa que em fa preguntar si existeixen de veritat. Mira que si són un invent? Gallecs, castellans de tota mena (Burgos, Soria, Valladolid…), andalusos… És cert que històricament aquesta gent sempre ha anat a parar a la capital, però no m'ho imaginava gens d'altres indrets. Perquè de catalans i bascos a Madrid n'hi ha sota les pedres. És cert que l'euskera no se sent gaire, coses de que no es parli gaire ni tan sols al País Basc. Però bascos n'hi ha. I molts. I la nostra dolça llengua… senyors i senyores, a cada cantonada! I no estic parlant de turistes. Gent que com una servidora, viu en aquesta ciutat.

Aquest mateix matí al metro dues noies tenien una fantàstica conversa sobre que no para de ploure i no se'ls assequen els llençols. L'altre dia una parella parlava de la factura d'Iberdrola mentre esperàvem que el semàfor del davant de la seu del PP es posés verd. No vaig prestar molta atenció a què deien, però en un moment determinat em vaig girar un moment cap a ells discreta. La noia es devia pensar que jo era una espècie de fatxilla recriminadora de les llengües cooficials de l'Estat perquè em va engegar un "sí, es catalán, qué pasa!". Jo, amb cara de flipada li vaig dir que em semblava genial (és clar, en català), cosa que la va fer posar de tots colors. Em va dir que havien tingut un parell d'experiències desagradables amb el tema i que per això havia reaccionat així. He de dir que de vegades m'han mirat no sé si emprenyats o simplement encuriosits quan parlo català al carrer. No sé si és que jo passo, però a veritat és que mai ningú no ha estat desagradable. En fi, històries vàries per dir que Madrid està plagat de catalans. La darrera, una companya de Polítiques que fa poc que ha aterrat per aquestes terres.

Gent en general la qual està disposada a canviar de residència per tenir una feina que s'adequa més al seu perfil o als seus gustos. Molts marxen a l'estranger a la recerca d'oportunitats. Però ei nois, molts es queden aquí. En fi, vist des de la perspectiva de país, un drama. Una servidora, que en algun moment voldria retornar a Barcelona, cada cop ho veig més pelut.

Foto 1: el centre d'Espanya

Fotos 2 i 3: dues vinyetes d'en Ricardo publicades a El Mundo. M'hi he aficionat.