Boston House Revisited

Cap de setmana de retrobament londinenc en tots els sentits. Només arribar, caos aeroportuari: tres quarts d'hora de cua al control de passaports i tres quarts més esperant que la maleta fes aparició a la cinta anunciada. La conclusió és que la maleta va fer un tour per Gatwick d'una hora i mitja mentre jo agonitzava pensant que ja eren més de les dotze de la nit. A tot això, res que em vingués per sorpresa, però que ràpid que ens desacostumem de les tortures quotidianes… Dos anys vivint a la capital britànica, agafant i patint un mínim d'un parell d'avions al mes, i ja ho havia oblidat tot en apenes sis mesos.

En fi, passat el tràngol i després de pagar 31 lliures (38 euros) per un bitllet de tren d'anada i tornada a l'estació de Victòria des de l'aeroport, la resta del weekend va anar la mar de bé. El Sr. Bigmouth em va acollir com un fill(a) pròdig(a) a la seva casona dels voltants de Baker Street. Em vaig sentir en una mena de Brideshead Revisited versió "cosy apartment" de Marylebone enlloc d'opulenta mansió del countryside. I sense Jeremy Irons, coses de la vida.

En fi, les poques hores que vaig ser a Londres em van portar de nou a la vida i a les sensacions dels meus al voltant de 730 dies a la ciutat. Per començar, els diners que una part significativa dels seus habitants tenen o volen fer veure que tenen. Carai quin tren de vida! Gent guapa, fina i ben vestida, parlant de viatges de somni, de roba i de sabates, d'art. Igual de fantàstics que a Match Point. (Sí, vaig parar l'orella mentre fèiem un brunch a Le pain quotidien de Marylebone High St.). I vaig pensar en un dels comentaris que una de les maquilladores de la tele solia fer: "Londoners: the poor are ugly and obese while those with money are beautiful and starve themselves to death". Quanta raó en aquestes paraules! Els uns es deixen unes lliures en fast food i marranades de patates fregides i xocolates, mentre els altres es deixen el sou d'un mes en una amanida orgànica que no et treu ni un xic la gana.

L'altra cosa que vaig recuperar de l'oblit van ser les dues cares dels britànics. D'una banda, parlen baixet i de forma sonora i harmoniosa; són extremadament educats; somriuen a qualsevol amb qui es creuen la mirada més de dos segons seguits; diuen "sorry" milions de vegades al dia. Et toquen lleugerament un braç al metro i ja s'estan disculpant. Això sí, arriba la nit, es vesteixen com si anéssin de casament i s'acosten a qualsevol beguda alcohòlica i ja l'hem liat. Dr. Jenkill and Mr. Hide. Es transformen en els hooligans més radicals; criden; es tornen violents; vestits d'Armani, s'adormen al costat de qualsevol indigent; vomiten a tort i a dret. Aquest plan em vaig trobar només arribar en agafar el metro… Quina gent!

Pensant en el post que havia d'escriure avui, em vaig anar fixant en els milers de racons del Londres plató de cine: la riba del riu, aquelles taules que semblen de campaments a les terrasses dels pubs, les omnipresents moquetes, les saccesajades i la poca estabilitat dels busos double decker… I vaig pensar en moltes pel.lícules, però els ramats de turistes (jo la primera) van esguerrar la visió.

A tot això he de dir que la visita a Londres tenia un propòsit: en Michael Stipe i els seus R.E.M., que tocàven a l'estadi de Twickenham, prop de Richmond. Un concert fantàstic. Aquests senyors que porten 30 anys sobre els escenaris estan en plena forma. Després d'alguns discos fluixos (que tanmateix a mi m'han agradat) han tornat carregats de força amb Accelerate. Impressionant el senyor Stipe. Té una veu absolutament prodigiosa. Emmig d'un estadi on caben desenes de milers de persones i et fa la sensació que estàs escoltant el CD. Del concert en trec una altra cosa: els teloners, magnífiques sorpreses: Editors i Guillemots.

I de camí a l'impronunciable Twickenham, la visió igualitària de la perifèria de Londres. Milions de minúscules cases unifamiliars de maó fosc i sempre humit, atapeïdes, amb jardins selvatges. Et fa la sensació que entre la humitat encara pots sentir la olor de la revolució industrial i la misèria treballadora del Thatcherisme.

Eren les afores de Londres, però podria haver estat Glasgow, Liverpool o Bristol. Fàcilment podies sentir-te emmig de Full Monty, Little Voice, Mi nombre es Joe o Tocando el Viento. Igual que en aquesta darrera, una banda de música tocava prop de l'estació de Richmond quan hi vam passar. Exactament igual que la banda de la mina de Grimley. Ara bé, ni rastre de l'Ewan McGregor o el Pete Postlethwaite. Però em va fer gràcia.

I ara, la crua realitat de Madrid.