Resulta que en els darrers temps he voltat força pel món. Barcelona ha quedat lluny. Primer van ser sis mesos a Bergen. Després dos anys a Londres. Des del passat gener m'amago a Madrid. Nous paisatges, noves cares i noves sales de cinema. La droga és la droga, així que si una cosa no m'he deixat de visitar en cap d'aquestes ciutats han estat els seus cines. Sola o acompanyada, els he anat tastant amb diferent fortuna.
Bergen fa olor de net i de terra mullada. Envoltada de muntanyes de vegetació exhuberant, busca el mar a través dels foscos fjords. Casetes de fusta de conte de fades a les faldilles del Floyen, una de les set muntanyes que envolten la capital cultural i universitària de Noruega. Aquests són alguns dels pros. Els contres, també uns quants, entre ells, la perenne pluja, l'artífex del verd lluent dels boscos i del so de l'aigua en rierols i caients que es formen a tots els racons.
Bergen fa olor de net i de terra mullada. Envoltada de muntanyes de vegetació exhuberant, busca el mar a través dels foscos fjords. Casetes de fusta de conte de fades a les faldilles del Floyen, una de les set muntanyes que envolten la capital cultural i universitària de Noruega. Aquests són alguns dels pros. Els contres, també uns quants, entre ells, la perenne pluja, l'artífex del verd lluent dels boscos i del so de l'aigua en rierols i caients que es formen a tots els racons.
Deixat enrere el Bryggen de postal i encaminant-nos cap a les facultats ens trobem amb una plaça, seu del Teatre Nacional, Det Norske Theater, llegat del més destacat dramaturg del país, Henrik Ibsen. I just allà al costat, el Bergen Kino. Cada vegada que hi passava em venia al cap la Mafalda. El Bergen Kino, literalment Cinema de Bergen, és una multisala curiosa. S'hi barreja el cinema comercial amb el més minoritari. A més, celebra cada any un festival de cinema reduït. Recentment, en el marc d'aquest festival, vaig veure la preestrena de Babel. Curiós. Els noruecs no doblen absolutament res. Ni televisió ni cinema. Són els reis del subtítol. I així de bé parlen idiomes. Babel per mi va tenir força dificultats. Cap problema amb la part en anglès. Obviament tampoc amb l'espanyola… però l'àrab i el japonès subtitulats en norueg em van plantejar alguna que altra dificultat, que els meus companys de butaca molt amablement van solucionar. Un record del Bergen Kino… el que vaig arribar a riure amb l'Argui, l'Stefan i la Sara veient High Fidelity. Aquell temps, aquella gent… Entrada al Bergen Kino: 90 corones noruegues – 11 euros.
Londres. Leicester Square. Entrada a qualsevol dels cinemes de la plaça: 14 lliures - 18 euros. Pel.lícules disponibles: qualsevol gran producció de Hollywood, amb les estrelles de torn vestits de gala i fent morritos a les portes del cinema. No m'hi han vist massa el pèl, a causa del preu absurd i perquè he evitat amb totes les meves forçes trepitjar l'asfixiant Leicester. No sempre és posible, especialment perquè també allà es troba l'irreverent Prince Charles. Cinema de reestrena, tot i que amb títols molt recents, i amb un preu més que assequible a la capital britànica: 4 lliures – 5'10 euros. Els abonaments encara redueixen més el preu. El Prince Charles és una sala ronyosa, fins i tot per als standards britànics. D'aquelles que la peli comença quan es corren les cortines. Fa una mica d'olor de ranci i s'acumula un munt de gent curiosíssima i d'arreu del món. És tan cutre i entranyable que fins i tot li colen gols les distribuïdores. Recordo veure-hi El Ilusionista. Una còpia en la que en el 90% del metratge es veia un micro sobre l'Edward Norton. A tot això, un dels meus companys d'aventura es va quedar fregit de l'avorriment. Roncava com un condemnat mentre tothom xiulava cada vegada que sortia el micròfon.
Viure a prop de Baker Street convertia l'Screen on Baker en un punt de referència. Dues sales minúscules i una programació d'allò més selecta dins del cinema comercial. La santa rutina del diumenge: llevar-te no massa d'hora, esforzar tranquil.lament a casa i sortir cap al farmers' market de l'aparcament de Marylebone High St. Comprar verdura fresca, bona i a bon preu per la setmana… i de tornada cap a casa, parada a l'Screen on Baker per comprar les entrades per la tarda. Coses de tractar-se d'un cinema petit: si anaves just de temps et quedaves sense entrada. Entre moltes altres, allà va caure Good night and good luck. Per cinema europeu, l'opció era el Curzon, sobretot el Soho, però també el Mayfair.
Ara bé, si he de triar una excursió cinèfila a Londres, s'endú el premi l'aventura que en Bigmouth i una servidora van viure per veure Banderas de nuestros padres. Repassant la cartellera de dalt a baix vam veure que només la feien a l'Odeon Peckham.
Ara bé, si he de triar una excursió cinèfila a Londres, s'endú el premi l'aventura que en Bigmouth i una servidora van viure per veure Banderas de nuestros padres. Repassant la cartellera de dalt a baix vam veure que només la feien a l'Odeon Peckham.
Sabíem que no era exactament un barri molt recomanable. De fet, aquella mateixa setmana havien matat a trets a 3 adolescents de la zona. Però no en vam fer cas. Allà ens vam plantar prop de les 5 de la tarda. El noi de la taquilla va dir lacònic: "ten pounds", i nosaltres vam deixar dos bitllets de 10 a la finestreta. Ell ens torna a mirar i diu: "not each, it's just ten pounds". Vam recollir un dels bitllets i vam marxar cap a la sala, rient del que el taquiller devia pensar d'aquells dos que s'havien perdut per Peckham. Dos catalanets explorant els baixos fons de Londres… Banderas de nuestros padres ens va decebre. Eren passades les 8 del vespre d'un dissabte fosc d'hivern. En posar els peus de nou al High Street de Peckham, ens vam adonar que érem els únics blancs (i suposo que amb pinta de pijos) de tota l'àrea. Grups de jovenets amb caputxes, carregats de cadenes i amb la música a tot drap ens miraven amb cara de pocs amics… Així que gairebé vam córrer fins la parada de l'autobús, sota la mirada atenta dels habitants d'aquest barri conflictiu de la riba Sud del Tàmesi…Tot sigui per rendir homenatge a en Clint Eastwood…
2 comentaris:
Crec que és obligatori fer un comentari sobre Peckham (a los apodos me remito)... Bé, un dels meus profes del master em va incloure aquest barri en els llocs més perillós on havia viscut/treballat. El paio és un britànic universal, arqueòleg que ha voltat per mig món, -una barreja d'Indiana Jones, fanàtic de la poesia persa i cervero de pro-. Quan acabavem les classes feia un annex en algun bar proper amb un grup de fidels que ens congregavem al voltant seu i al d'unes quantes birres, i en explicava les seves aventures pel món. Es veu que va viure una temporada en aquest barri londinenc i el perill de la població autòctona l'equiparava gairebé al de la poli de Uzbekistan (grans amants de la repressió gratuïta), o als islamistes de pobles perduts al Pakistan.
Nunca he pisado Bergen y, mucho menos, su Kino; pero desde aquí me gustaría ahondar en el homenaje al gran Prince Charles de la también grande Londres. Mi primera gran experiencia cinematográfica en la ciudad –sin contar, claro está, el visionado de otra gran Bridget Jones- viene de la mano de este cine y de un buen amigo –¿a saber donde estará ahora?-. Sergi estaba obcecado en educar mi aún inocente mente en los freakismos de este mundo y, entre visitas a cementerios de cada uno de los pueblos de la campiña británica, salidas a bares en los que éramos los únicos blancos y celebraciones de Sant Joan sentados en una roñosa moqueta hasta el amanecer (las 4 de la mañana en el junio de Londres)… insistió en que tenía que ver el “Rocky Horror Picture Show”. Para los que no han asistido a un espectáculo de este calibre, ahí va la descripción del Wikipedia: “película de culto sobre una pareja que, tras una avería en su coche, se ven obligados a pasar la noche en la mansión del Doctor Frank N' Furter que celebra la convención de transilvanos con motivo de la creación de su criatura, Rocky Horror, un hombre perfecto cuyo "medio" cerebro pertenece a un delincuente juvenil”. (Musaranyeta, aquí va una sugerencia de entrada de blog!!).
La historia en sí se las trae aunque no sorprende demasiado si tenemos en cuenta otras historias sobre creaciones de criaturas nuevas de la mano de alguien que juega a ser Dios con más o menos éxito -Frankestein, Pigmalión, o Grease, por no irnos muy lejos-.
Pero lo más alucinante, es el espectáculo que se monta alrededor. Al entrar en el roñoso cine (sí, es cierto lo que dice aquí la autora del blog) nos dieron una bolsita con utensilios de los más variado: arroz, una máscara, unas luces de colores, caramelos… A medida que los freakies de turno se iban sentando, aparecen personajillos que luego descubrí que iban vestidos de personajes de la peli. Un presentador que va de gracioso y que pide nuestra también graciosa participación y se apagan las luces. Vemos a la pareja de la avería del coche y, delante de la pantalla, otra pareja –ésta de carne y hueso- se pone a escenificar lo que hacían los enormes actores detrás suyo. Playback horrendo, risas a tutiplén, y mi sorpresa cuando veo que en un momento de boda en la peli, empiezo a notar cómo cae arroz por mi cabeza. Toda la sala tirando los granitos que venían en la “goody bag” que nos habían dado en la entrada!! Ni que decir tiene, que TODOS los artefactos de la bolsita tenían su momento estelar a lo largo del film/espectáculo. Yo, que soy muy de mi tierra y que había pagado mis buenas libritas con mi sueldo de becaria en una “prestigiosa” cadena de televisión, me apunté al bombardeo… allá iba arroz, máscara, caramelos y todo bicho de rigor sobrevolando nuestras cabezas a la primera de turno… En fin, sólo os diré que disfruté como una auténtica freaky… si es que, en el fondo y en la superficie, todos tenemos un lado rarito, no?
Publica un comentari a l'entrada