Wallander

Milers i milers de desenganys en els darrers dies. Sobretot laborals o relacionats amb aquest món, així que intentaré posar-los allà on toca: ben abaix entre les meves prioritats. Sigui com sigui, entre maldecap i maldecap m'he topat amb una notícia cultural que m'ha animat la jornada. En Wallander arriba a la petita pantalla de la mà de la gran BBC i els seus mai prou agraïts esforços de qualitat.

Sorpresa dos: l'inspector solitari sortit dels dits del suec Henning Mankell tindrà l'aparença d'en Kenneth Branagh. Molts de vosaltres coneixeu la meva fascinació juvenil per aquest actor i director. Donat als excessos com ningú, egòlatra com només ell sap, capaç de nyaps siderals… i també d'excel.lents creacions. No sé exactament quants anys tindria, potser 14 o 15, quan una nit de cinema per La 2 vaig topar-me amb l'adapció d'Enric V signada per un tio que no arribava als 30. En aquells temps jo vivia per la literatura i el teatre i vaig quedar totalment enamorada. La nostra història va durar força temps. Els amics d'en Peter, Molt soroll per res o Hamlet em van fer passar grans estones. Despres, va venir la decepció. En Kenneth va començar a creure's Déu, i des d'aleshores no ha estat capaç de fer res de profit.

Ara torna sent en Wallander. Em fa més por que una pedregada. En Wallander és un dels personatges més ben construïts dels darrers temps. Un detectiu sol, intel.ligent, trist i profundament humà en una Suècia grisa i carregada de problemes. La imatge que tinc d'en Wallander després de la lectura apasionada i addictiva dels llibes d'en Mankell no és precisament la d'en Kenneth Branagh. Físicament hauria de ser més gran, amb menys cabell i més fosc i força més gras. Un estil Josep Maria Pou, o James Gandolfini… o fins i tot en Jordi Dauder. D'altra banda, sense haver vist cap capítol, no cometré l'error de renegar de la interpretació. Perquè si bé recentment en Branagh no ha fet gran cosa, no li puc negar actuacions fantàstiques. Si se sap contenir i donar profunditat i molts silencis al personatge, segur que el resultat és bo. Pel que he anat investigant, sembla que va de notable cap amunt. Tant de bo sigui així.

L'èxit de la sèrie d'en Wallander combina diversos elements. És capaç de dotar a un relat que podria ser merament d'intriga –es tracta bàsicament de novel.la policíaca- de tot un seguit d'aportacions que enganxen a molts que no som seguidors apassionats del gènere. La descripcio de personatges i de la realitat social i moral d'un país –Suècia- tan desconegut com ple de tòpics. La crítica a la societat sueca sol ser punyent a tots i cada un dels llibres. Suècia és trista, plena de gent infeliç. Una Suècia on a un inspector de policia de reconeguda competència li és impossible acumular els diners necessaris per canviar-se un cotxe vell que té tot el dia al taller. Excessos d'un Estat del Benestar que no només priva a gran part de la població de capricis, sinó també de necessitats. Potser no bàsiques, però que tampoc es poden considerar de nímies.

I pel mig, difficultats familars vàries, una mica allunyades de les que coneixem als països llatins. Als Països Nòrdics, quan fas 17 anys, ja has vist prou als pares i germans. L'Estat et paga la universitat i un lloc per viure, generalment ben lluny del lloc on has nascut. La família la veus un parell de cops l'any. Per Nadal i si et cases o tens una criatura. A la mentalitat llatina això ens costa molt d'entendre. Com a mínim a mi, que atribueixo molts dels problemes que descriu en Henning Mankell a la pèrdua de lligams amb els més propers. En fi, això últim es cosa meva.

Foto 1: En Kenneth Branagh a la sèrie Wallander de la BBC.

Foto 2: Enric V, 1989.

Foto3: L'autor de la saga, el suec Henning Mankell.