Cròniques cubanes 2. Espècimens turístics: l'homo solis

Quan un va de viatge, tant se val que sigui a Tortosa, a París o a un poblat perdut de Burkina Fasso, és inevitable trobar-se amb ramats de turistes. Cuba no és una excepció. Ben al contrari, és el paradigma del turista amb intencions diverses.

1. Hi ha qui arriba a l'illa amb la saludable intenció de descansar. Passeja un parell o tres de dies per l'Havana, i posteriorment, se'n va de retirada espiritual al paradís "all included" de la pulsereta: Varadero.


2. Després trobem el turista amb sed de coneixement. Aquell que té ganes de saber de la realitat de l'illa, de barrejar-se entre la població per descubrir com estan les coses realment. Aquest espécimen sol haver estat altres vegades a l'illa, però no és un prerequisit. L'Irene Adler i jo ens movíem en aquesta categoría, on el Vía Azul (els busos de línia cubans) és el Rei.

3. Tampoc no pot faltar el clàssic estudiant de Polítiques de l'Autònoma. Fascinat pel Che i la revolució, és més castrista que el propi Fidel. En aquest grup s'inclouen els solidaris, que van a Cuba (o a Chiapas, Cuba no és exclusiu) a fer de Mare Teresa de Calcuta. Gent d'arreu practica aquest tipus de viatge, però el més expert i el més compromès és, sens dubte, el "buenista barceloní". Catalans, on anirem a parar!!!

4. No ens oblidem del tipus "ramat". Bus a la porta, guia amb paraigües i corrent a tot arreu.

5. L'homo solis. Una espècie que no es troba en altres viatges. Curiosíssim. Un es podria pensar que es tracta bàsicament de turisme sexual, però no crec que sigui exactament això. Com a mínim, entre els exemplars que ens vam anar trobant. Aquí els detallem. Quines peces!

Aquí els nostres descobriments d'aquesta espècie:

El nostre primer ejemplar d'homo solis respon al nom de Ludovico. Un sesentón italià, xerraire i divertit. El vam conèixer d'excursió a Pinar del Río, la zona de les plantacions tabaqueres. Segons ens va explicar, era la tercera o quarta vegada que visitava l'illa. Tenia una "amiga", però no l'havien deixat apuntar-se a l'excursió. Els cubans poden (des del mes de març) entrar als hotels i fer d'altres coses que només estaven reservades per a turistes. Però encara hi ha restriccions. "L'amiga" d'en Ludovico en va patir les conseqüències. I en Ludovico s'ho va agafar tan bé com va poder. En aquesta excursió també vam conèixer una parella d'espanyola i cubà. No és el que us imagineu. L'Eva i en Clàudio estaven casats, però es veien quan podien. Ell podia marxar a Astúries, d'on era ella. Però si deixava el país, no podria tornar-hi a entrar. I aquest enginyer industrial no tenia cap intenció de deixar enrera els seus. Coms ja us vaig dir, no tots el cubans es deleixen per abandonar l'illa. Vull pensar que en aquest cas va actual aquest sentiment estúpid i capriciós anomenat… amor?

La nostra segona escala en el món de l'homo solis va ser a Trinidad. Es deia Simon. Vam fer nit a casa d'en Manuel, un lloc d'estil colonial preciós. Ens va semblar bona idea quedar-nos a sopar. També s'hi va quedar l'altre hoste de la casa, un noi belga amb cara de tenir 20 anys però que ja passava la trentena. Li va dir a en Manuel que si les dues noies es quedaven a sopar, que el despertés que s'apuntava. Es veu que no es trobava massa bé, però viatjant sol, no es perdia l'oportunitat de xerrar una estoneta. Vam començar en castellà, però vam decidir que ens enteníem més en francès i anglès. Vam entendre que li feia mal l'estomac i li vam oferir Almax, però divertit ens va deixar anar "it's lower". És una manera de dir-ho. En fi, en Simon volia conèixer Cuba com Déu mana. Solet pel món, la seva intenció era xerrar i xerrar. No va dubtar en agenciar-se un "jinetero" a l'Havana perquè el portés (i timés) per tot arreu. Li deia "my jinetero". Es veu que el tio es va arribar a conxorxar amb la policia per treure-li 20 pesos. Però en Simon no en va tenir prou. Volia sortir de marxa, així que li va demanar a la senyora de la casa on s'hospedava a l'Havana si conexia algú amb qui sortir a la nit. La senyora li va plantar una cubanita estupenda que només veure'l va anar directe a la bragueta. I ell, amb aquella cara d'acudit que tenia, li para els peus i li diu que vol que porti a una disco a ballar i xerrar una estona. Que de sexe res de res. La cara de cubana, tot un poema. En Simon va quedar esgotat del saqueig constant. No s'enduia massa bona imatge del país. D'aquí l'interès de tenir una nit tranquil.la de xerrera amb dues catalanetes.

Passejàvem per Trinidad, de tornada a casa d'en Manuel. Ens vam creuar amb un noi molt alt i ros, que ens va mirar amb cara d'haver vist a la Schiffer i a la Crawford. Es planta davant nostre i diu amb plaer infinit. Sou catalanes? D'aquest no en sabem el nom, però per entendre'ns li direm Joanet. Anava al costat d'una noia rosseta i petitona, que vam entendre que era la parella. Clarament no. Viatjava sol, a l'aventura. I anava arreplegant el que trobava al camí. El seu nou objectiu érem nosaltres. L'endemà tornàvem a l'Havana i ens va convidar a anar-hi amb ell, que tenia un cotxe llogat. Li haguéssim dit que sí, però ja teníem els bitllets del Vía Azul per l'endemà. Li vam recomanar un paladar per sopar, mentre la noia ens mirava sense entendre un borrall. Tornant de fer uns mojitos, el vam tornar a trobar. Va insistir en el tema cotxe, però vam tornar a refusar. I el noi, ja vençut i amb la perspectiva de viatjar sol a l'Havana, ens va dir que ja ens veuríem l'endemà a l'aeroport. Ell sortia una mica abans. No va ser així.

Esgotàvem les darreres hores a la terrassa de l'Hotel Inglaterra de l'Havana. A la taula del costat hi havia dos nois jiji jaja, somos súperguais. El que portava la iniciativa s'ho va fer anar per entrar en la nostra conversa. Era xilè (crec) i de nom Francisco (Irene Adler creu) i vivia a Londres fent documentals. Estava a Cuba fent-ne un. Segons va dir, no tenia autoritzacions per res, així que tot era clandestí i "cool". Va dir en diverses ocasions que vivia a Londres, però quan li vaig dir que jo tambe hi havia viscut, va tancar el tema. Ens va fer la sensació que anava de guais i prou. De Londres res de res. El que l'acompanyava era cubà. Li deia "mi fixer", vaja el que li arreglava tot. Però l'Irene Adler i jo el vam rebatejar com a "jinetero delux". Pobre xilè! Si sabés el que vam riure amb ell i els seus documentals anticastristes!

*Text aprovat per la supernena de Figueres.

Foto1: "Guiris" en CocoTaxi per l'Havana

Foto2: Espectacle típic d'all included de Varadero

Foto3: En Ludovico en primer terme, fent de "guiri" a la Cueva del Indio