Cròniques cubanes 1. Arribada a Cuba: el turista primerenc

L'Irene Adler i una servidora vam sortir de Madrid un assoleiat dimecres de mitjans de novembre camí de l'Havana. Ens esperaven prop de deu hores de viatge a través de l'Atlàntic, per una estranya ruta que ens va fer entrar al continent americà pel Canadà, vorejar la costa dels Estats Units fins a Florida i fer el pas dels "balseros" fins a la capital cubana. Acabat el llarguíssim trajecte, ens plantàvem a la cua d'immigració perquè els malcarats agents ens revisessin el passapor i el visat. Va donar-se la coincidència que jo havia nascut el mateix dia que la meva agent, fet que li va fer gràcia. "Pero usted es un año más chica", em va dir. Va prémer el botó que obria la porta que donava accés a la recollida d'equipatges i va començar el caos. La maleta de l'Irene Adler ja donava voltes per la cinta, però la meva no apareixia. Un cop les cintes es van aturar, un allau de passatgers sense maletes ens vam amuntegar en una sala plena d'equipatges que semblaven perduts. Allà en primera fila hi havia la meva. La vaig agafar d'una revolada i ens vam encaminar cap al bus que ens conduiria a l'hotel. Un cop a la "guagua", primer contacte amb la realitat. No havíem encara pujat a l'autobús que ja ens demanaven propina. El cas és que no havíem canviat diners.

A Cuba hi circulen dues monedes. El pes cubà i el pes convertible (CUC), que és la moneda per als turistes. Cada pes convertible, equivalent a 1 dòlar nordamericà, són 24 pesos cubans, la moneda que utilitzen els nadius. Només es poden comprar i vendre pesos convertibles en territori cubà. I ja us podeu imaginar l'apartheid que suposa un Estat amb dos tipus de divisa. Discriminació pels cubans, que veuen que els pocs luxes que hi ha a l'illa només són per als turistes. I discriminació pels turistes, que són atracats a mà armada en qualsevol del seus moviments. Només perquè us feu a la idea, fer un cafè a l'Havana sol ser més car que a Barcelona. Qualsevol trajecte per la ciutat en taxi són 5 pesos. Es diu aviat.

El primer dia a Cuba és complicat. No pots fer un pas sense que t'assetgin sense parar. Un darrera l'altre, t'ofereixen "paladares" per anar a dinar (i el que et porta, que anomenen "jinetero", s'endú una sucosa comissió), et proposen de fer-se fotos a canvi de propines, et demanen bolígrafs, sabó i roba i ja finalment, si a tot els vas dient que no, et pregunten si "no quieres un novio cubano". El primer dia, el turista, especialment els que no anem a fer "el turista tradicional" ens quedem per terra. És realment esgotador i acabes per preguntar-te en quin infern t'has ficat. Però a partir del segon i tercer dia, quan ja t'han fet totes les juguesques possibles, aprens a respondre de manera somrient però ferma un "no, gracias". Ells, no sé com exactament, entenen que ja no és el teu primer i que ja les has viscudes de tots els colors, i emprenen la retirada. Si fas un parell de dies a l'Havana i després marxes a Varadero et quedes amb aquesta idea. Els cubans que viuen d'aprofitar-se del turista existeixen per milers. Però no és una constant del país. Hi ha moltíssima gent honrada que se sent d'allò més avergonyida d'aquest tracte. I a aquests, que tenen tantíssimes coses per explicar, no se'ls coneix en un passeig per l'Havana. Cal fer nit a les habitacions que lloguen a les seves cases, cal bellugar-se pel país, i ajuda que coneguis a algun cubà que visqui per les Espanyes i que et demani que portis coses als seus familiars.

Del nostre primer dia a Cuba ens queda la nostra única experiencia amb els "jineteros". La paraula té un inici exclusivament femení "jinetera" i té connotacions sexuals. Ara es fa servir per tots aquells que t'acompanyen a restaurants, cases d'hostes, bars o locals nocturns a canvi de comissions (sovint exagerades) i que a més, inclouen la seva consumició. Doncs el primer dia "habanero" ens va parar una parella pel carrer per xerrar, un fet molt habitual. Ella tenia uns 25 anys, ell passava clarament dels 30. Ens van portar a dinar a un paladar que coneixien. L'Irene Adler i una servidora sabíem exactament què estaven fent, però vam decidir que acceptaríem dinar amb ells per tenir l'experiència. El lloc era agradable. Nosaltres vam demanar el típic menjar crioll. Ells un mojito, que finalment van ser dos. Ens van parlar de la seva vida, o se la van inventar ves a saber. Ella era ballarina del Ballet Nacional i havia viatjat pel món amb la companyia. La veritat és que sí que tenia cos de ballarina. Una noia negra, no massa alta i força atractiva, amb el cos perfectament tornejat. Ell era un viva la vida. Ens va dir que estudiava hosteleria, però que en realitat dedicava el seu temps a la "santeria". Vaja, era un aprenent de santero, la barreja de religions africanes que conviuen amb el catolicisme i laicisme. El santero va aprofitar per tirar la canya a l'Irene Adler, al més pur estil "tu vida no ha empezado si no has probado un cubano". Miss Figueres se'l mirava escèptica i divertida. Jo li clavava mirades de "no te pases ni un pelo", que va captar en una milèssima de segon. A mi gairebé ni em va dirigir la paraula. Jo xerrava amb la ballarina. La brometa ens va costar 68 pesos. A Cuba, un dinar normalet i dos mojitos per ells 68 pesos! En fi, nosaltres ens vam ficar a l'embolat i a i així va anar la cosa. Quins peces!