Cròniques cubanes 4. Clixés I: "Realmente no hay nadie en la habitación"

* Aportació al blog de la Schumaker de Figueres, la gran Irene Adler.

A l’imaginar-me el viatge a Cuba, uns dies abans d’agafar l’avió amb destí a l’Havana, em venien al cap un munt de clixés , d’imatges estereotipades del que veuria, sentiria i viuria: un paisatge caribeny, amb sol palmeres i un ric passat colonial; un país amb un règim a les postraries de la seva existència, amb l’orgull del que va representar i amb les expectatives de futur congelades a l’espera del darrer sospir d’un líder de salut mermada; una societat castigada per un embargament dolorós però amb una formació, una cultura i un savoir faire impropis dels estàndards de la seva situació geogràfica. En definitiva, un munt de postals en blanc i negre a l’espera de ser refutades per una realitat que sempre s’entesta en matisar els apriorismes prefixats i en trobar noves tonalitats de gris.

El primer clixé que varem haver de tirar a la paperera va ser el de la climatologia. Un s’imagina que Cuba és una espècie de paradís climatològicament parlant. Un etern estiu amb temperatures vorejant els trenta graus i amb vespres càlids i humits. Bé, és cert, en part. Tot i que les estacions es desdibuixen a les latituds caribenyes, els novembres solen tenir una temperatura mitjana de 24 graus –amb màximes de 26 i mínimes de 17- i una pluviometria relativament escassa. La Musaranya i una servidora havíem fet els deures i, prèvia consulta a Sant Google, teníem la maleta plena amb tot tipus de vestuari per afrontar qualsevol contingència. Bàsicament roba d’estiu –les ganes de portar els shorts i els jerseis de tires de l’agost sabent que a la terra pàtria les calefaccions estarien a ple rendiment varen jugar més d’una mala passada- i alguna muda de mig temps per si les mosques. Tot just baixar de l’avió, a l’aeroport internacional José Martí –digne d’una crònica en solitari-, varem ser conscients que les coses no aniríem com les havíem previst. Eren les set hora local i, a més de ser negra nit, feia una raspa que gelava les neurones. En tot viatge l’amic Murphy viatja d’incògnit en algun racó de la maleta i a nosaltres ens va regalar una setmana a Cuba, tot inclòs, amb un front fred provinent del Canadà. Pluges torrencials, vents huracanats a estones, cel enteranyinat la majoria del temps i temperatures estranyament baixes pel lloc on ens trobàvem. De camí a Varadero, sortint d’una Havana plujosa i amb el cel totalment negre, la guia que anava a l’autobús ens intentava consolar afirmant que el temps que feia era el més idoni per fer excursions i conèixer el país. Si, segurament, varem pensar, però tenint en compte que ens dirigíem al paradís del sol i la platja i que en aquest paradís no era possible fer gaire res més, les nostres cares varen dibuixar un somriure forçat. Finalment la tempesta va quedar-se a l’Havana i varem poder començar a disfrutar tímidament de l’astre rei a Varadero, el gran segon clixé del viatge a Cuba.

Varadero o com fugir del paradís. Podria ser el títol d’una pel·lícula de terror de sèrie B, us ho asseguro. Però, tal com diu el saber popular, la realitat sempre supera la ficció. El clixé, reforçat per tota la imagineria turística occidental, ens deia que Varadero era el lloc somiat per descansar, relaxar-se, agafar un atractiu bronzejat caribeny – la llegenda diu que el moreno del Carib és millor que el de l’estimat i familiar Mediterrani- i banyar-se en unes de les aigües més cristal·lines del món. Tot això amanit, evidentment, amb uns complexes hotelers luxosos i infinits, amb un personal eficient, discret i atent i un entorn cuidat i paradisíac. El nostre principal objectiu a l’anar a Cuba era, tal com ha dit la Musaranya en cròniques anteriors, conèixer i patejar-nos el país però, com a bones supernenas, no varem resistir la temptació de fer una mini-escapada a Varadero. El propòsit era fer una mica de platjeta i –hem de confessar-ho- obtenir de recompensa per a la posteritat la polsereta-fetitche amb la que pots navegar per l’opulència del “All included” d’aquests tipus de complexes turístics. La tenim. Objectiu complert. El preu que varem haver de pagar és una altra història: sis hores d’autobús amb n-mil parades extra incloses, telefonistes que no saben quin prefix cal marcar per poder telefonar a una ciutat situada a dos-cents quilòmetres d’on érem, recepcionistes més preocupades per l’estat de la seva manicura que de comprovar si la targeta que donen obre o no l’habitació, comercials que hivernen davant de la taula de treball sense cap intenció de dissimular o una oferta de serveis impresa en els tríptics informatius que en realitat era inexistent. El moment més delirant de la nostra micro-estada a Varadero –varem arribar a les tres de la tarda i a les set del matí del dia següent ja fèiem via cap a Trinidad- va succeir quan, esgotades pel viatge, intentàvem entendre’ns amb les recepcionistes de l’hotel. Parlàvem el mateix idioma però, segurament no el mateix llenguatge. Per començar, el complex a on teníem la reserva feta tenia dues recepcions, evidentment sense cap tipus de coordinació: la recepció A, per dir-ne d’alguna manera, no tenia constància de les reserves de la recepció B. Com a bones Murphianes l’autobús ens va deixar a la recepció equivocada i un grumet ens va haver de traslladar amb un vehicle semblant a un carret de golf a la recepció a on havíem de tramitar la nostra habitació. Una vegada a lloc, i després de sentir renegar a un guia turc a qui li passava més o menys el mateix que nosaltres, una de les noies encarregades de la recepció va començar a buscar els nostres noms. Va treure dos llistats impresos amb paper i intentava trobar-nos-hi. Havíem fet la reserva a última hora. Ens va trobar. Una vegada registrades ens varen haver de trobar una habitació. M’estalvio comentar la cara d’estrès de les recepcionistes però tenint en compte que era final de temporada baixa no vull ni imaginar que hauria passat si el complex hagués estat a ple rendiment. Ens donen les targetes. La Musaranya i jo saltàvem d’alegria, finalment podríem deixar les maletes i anar a provar l’aigua beneïda del Carib! Error. Les targetes no funcionaven. La Musaranya, la seva maleta, jo i la meva maleta tornem a recepció. Segon intent. Tornem a pujar i s’obre la porta de l’habitació. Silenci. Cares de circumstàncies. A la nostra habitació hi ha maletes. Evidentment no les nostres. Tornem a baixar i la Musaranya em demana que parli jo amb les eficients recepcionistes perquè ella no pot. Recordaré sempre la seva expressió d’incredulitat i cabreig. Em dirigeixo a la recepcionista morena i amb bastanta calma li comento que a l’habitació sembla que no estem soles. Em mira, abaixa la vista, revisa la llista impresa i em diu: “Realmente, no hay nadie en la habitación”. En aquell moment vaig ser conscient del que significava el concepte caos. Allò era el caos i no semblava que res ni ningú ens pogués ajudar. El temps es va aturar i ens varem sentir immerses en una espiral sense fi, presoneres a Varadero i sense gaires esperances de sortir-ne. ...Enmig de la confusió, la recepcionista rossa -una mica més eficient que la morena- va decidir intervenir i ens va donar una nova habitació i una nova targeta que, finalment, va funcionar.

Com que no vull acabar aquesta primera aproximació als clixés cubans amb mal sabor de boca m’agradaria que constés en acta que l’estada a Varadero també va tenir coses bones:

1-la polsereta verda que guardo de record

2- la meravellosa posta de sol a la platja de l’hotel –amb aigua cristal·lina i sorra blanca inclosa-

3. L’amabilitat del grumet de la recepció B, que amb somriures còmplices ens recolzava moralment en els diversos viatges que varem fer per poder tenir una habitació.

4. La descoberta del còctel Mary Pickford, una combinació perfecte de granadina, pinya i ron. L’anècdota és bona. Després de prendre una pinya colada en estat quasi sòlid un simpàtic cambrer se’ns va acostar per oferir-nos un nou beuratge. Al veure’ns dubtoses va oferir-se per preparar-nos un còctel sorpresa. “Os traigo algo y lo probais”. Com que no teníem res a perdre varem acceptar. Ens va portar una copa amb un líquid vermellós. Cap a dins s’ha dit. “¿Qué es?” li varem preguntar intrigades, i després de varies súpliques ens ho va dir. Dies més tard varem saber que el còctel es va servir per primera vegada a l’Hotel Sevilla de l’Havana en homenatge a l’actriu nord-americana dels anys daurats del cine mut.

Foto1: clima fantàstic a l'Havana.

Foto2: peuets de les servidores a la blanca sorra de Varadero.

Foto3: Daikirí al Meliá de Varadero, previ al Mary Pickford.